Una nova fase sinistra a Gaza
Fa onze dies, Israel va assassinar un periodista guanyador del premi Pulitzer, un jove que de sobte s'havia convertit en la cara i la veu de la gent desesperada de la seva terra natal, la Franja de Gaza. Anas al-Sharif va documentar l'implacable atac israelià contra civils i va informar davant la càmera sobre la fam que s'acostava. Tenia 28 anys, era marit i pare de dos fills petits. Ell, juntament amb quatre dels seus col·legues d'Al-Jazeera i almenys un periodista independent, va morir en un atac aeri israelià que va tenir com a objectiu una carpa de premsa davant d'un hospital a Ciutat de Gaza.
L'exèrcit israelià no va intentar ocultar aquest atac descarat contra civils, que és un crim de guerra. En canvi, va argumentar que Al-Sharif no era en absolut un civil. Va afirmar sense proves creïbles que era el comandant d'una cèl·lula de Hamàs i que el seu periodisme era simplement una tapadora per a aquest paper clandestí. Els que van morir al seu costat –Mohammed Qreiqeh, Ibrahim Zaher, Mohammed Noufal, Moamen Aliwa i Mohammad al-Khaldi– van ser presumiblement danys col·laterals acceptables en la persecució d'aquest objectiu.
Enmig de tot el patiment que es viu a la Franja, atacar un sol periodista pot semblar una tragèdia individual. Però ara que Israel està iniciant un assalt per capturar Ciutat de Gaza amb la intenció, tal com ha dit Benjamin Netanyahu, d'ocupar tot el territori tot i la creixent condemna mundial, l'assassinat d'Al-Sharif, com l'assassinat al març del seu company corresponsal d'Al-Jazeera Hossam Shabat, marca una nova fase sinistra en la guerra.
Per justificar la seva implacable polvorització de Gaza, Israel ha invocat sense parar l'amenaça de Hamàs, suposadament amagada en escoles, hospitals, cases i mesquites. Ara no només ha començat a acusar periodistes individuals de ser combatents de Hamàs, sinó que també ha admès obertament haver-los matat en atacs dirigits, basant-se en suposades proves que són gairebé impossibles de verificar.
Amb Gaza tancada als periodistes internacionals, aquesta nova campanya ha creat un pretext per eliminar els periodistes que queden i aterrir qualsevol que sigui prou valent per intentar ocupar el lloc dels caiguts. També ha exposat la lògica cruel que hi ha al cor de la persecució de la guerra per part d'Israel: si Hamàs és a tot arreu, aleshores tots els palestins de Gaza són Hamàs. Aquesta és una guerra sense límits, i aviat potser no quedaran periodistes per documentar el seu horror.
Fa temps que m'impressiona la feina dels periodistes que veuen atacada la seva pròpia pàtria. Vaig passar anys en zones de guerra com a corresponsal, treballant al costat d'alguns dels millors i més valents periodistes que he conegut mai. Ens dedicàvem a la mateixa feina, però jo volava a casa a un lloc segur, mentre ells es quedaven lluitant juntament amb tots els altres per sobreviure.
També diferíem en una altra cosa important. Jo vaig escollir fer carrera com a periodista. A molts reporters de zones de guerra, la professió els va triar. És el cas de Mohammed Mhawish, un jove de Ciutat de Gaza. Quan Hamàs va atacar Israel s'acabava de graduar a la Universitat Islàmica de Gaza, on havia estudiat anglès i escriptura creativa, i esperava dedicar-se a la poesia. En comptes d'això, es va trobar treballant com a periodista per al servei en anglès d'Al-Jazeera.
"Era un sentiment d'obligació amb el meu poble i una responsabilitat amb la meva ciutat natal, que estava sent destruïda –em va dir–. No m'havia imaginat mai que se m'assignés la responsabilitat d'escriure sobre la destrucció, la mort, la pèrdua i la tragèdia". Ciutat de Gaza és un lloc petit, així que va conèixer Al-Sharif mentre tots dos lluitaven per cobrir la catàstrofe que s'estava desenvolupant al seu voltant.
"Era un jove realment valent", em va dir Mhawish. Abans de la guerra, "informava sobre famílies que tenien esperança, famílies que es casaven, persones que celebraven els èxits de la vida... Mai va voler ser un corresponsal amb responsabilitat sobre tot el seu poble".
A Al-Sharif la feina el va afectar molt. "Tenia molta por. Sentia que l'estaven observant, que el perseguien", m'explicava Mhawish.
Segons el dret internacional, els periodistes es consideren civils. Però des del començament de la guerra a Gaza, almenys 192 periodistes han estat assassinats, segons el Comitè per a la Protecció dels Periodistes (formo part de la junta de l'organització). "Vaig haver de deixar de posar-me l'armilla de premsa perquè ja no em proporcionava protecció –em va dir Mhawish–. De fet, era com una diana a l'esquena".
Mhawish va marxar de Gaza l'any passat. La mort d'Al-Sharif, després de tantes amenaces, va ser un cop especialment dur per a ell. "Va donar la seva vida com a sacrifici –em va dir Mhawish–. Estic molt, molt cansat de plorar els meus amics i col·legues".
Quan el govern saudita va assassinar Jamal Khashoggi –un columnista dissident que escrivia per al Washington Post dins del seu consolat a Turquia– hi va haver protestes arreu del món. La detenció i l'assassinat de periodistes per part de Rússia també han provocat manifestacions unànimes. La resposta a l'assassinat d'Al-Sharif, com la de desenes d'altres periodistes palestins, ha estat diferent, sobretot als Estats Units: més moderada, més propensa a donar el mateix pes a les acusacions israelianes malgrat la manca de proves verificables. Mhawish em va dir que estava consternat de veure tantes organitzacions de notícies d'arreu del món repetir les afirmacions israelianes que deien que el seu amic havia estat assassinat perquè era un militant de Hamàs.
"L'exèrcit israelià sembla estar fent acusacions sense cap prova substancial per tal de matar periodistes", va dir Irene Khan, relatora especial de les Nacions Unides sobre la llibertat d'opinió i expressió, quan un altre atac aeri israelià va matar un altre periodista d'Al-Jazeera i el seu càmera l'any passat. Al-Sharif va informar sobre les seves morts.
En entrevistes abans de la seva pròpia mort, Al-Sharif va demanar ajuda i seguretat. "Tot això passa perquè la meva cobertura dels crims de l'ocupació israeliana a la Franja de Gaza els perjudica i danya la seva imatge al món –va dir al Comitè per a la Protecció dels Periodistes–. M'acusen de ser un terrorista perquè l'ocupació vol assassinar-me moralment".
Fins i tot si es prenen les acusacions d'Israel al peu de la lletra –cosa que jo no faig en absolut, atès l'historial d'Israel– i es considera la idea que el 2013, amb 17 anys, Al-Sharif es va unir a Hamàs d'alguna manera, què en fem d'aquesta elecció? En aquell moment, Hamàs havia estat l'autoritat governant de la seva pàtria des del 2006. Dirigia tot l'aparell estatal d'un petit enclavament. "És un moviment amb una vasta infraestructura social –ha escrit Tareq Baconi, autor d'un llibre sobre Hamàs– connectat amb molts palestins que no estan afiliats a les plataformes polítiques ni són militars del moviment".
Avui dia, haver servit a l'exèrcit es considera àmpliament un actiu entre els reporters de guerra nord-americans. Lluny de veure els que van servir com a irremeiablement tendenciosos, els editors valoren, amb raó, l'experiència i la perspectiva que aquests reporters aporten de les seves experiències, i confien en ells com a observadors periodístics. A Israel, la majoria dels joves han de servir a l'exèrcit, per la qual cosa l'experiència militar és habitual entre els periodistes.
Molts diran que Hamàs és diferent de l'exèrcit d'un estat. Això és veritat. Molt abans del seu horrible atac contra Israel el 7 d'octubre, va participar en tàctiques terroristes horribles, com ara atemptats suïcides amb bomba dirigits a civils. Molts països, inclosos els Estats Units, ho consideren una organització terrorista. Però era l'autoritat acceptada a Gaza.
De fet, la incòmoda veritat és que Hamàs deu gran part de la seva força a les polítiques cíniques de Netanyahu, que, com va informar el Times el 2023, incloïen un suport tàcit dissenyat per apuntalar Hamàs com a contrapès a l'Autoritat Palestina.
Què són els periodistes si no persones inusuals que decideixen, en nom de la societat, presenciar l'insuportable? Deixen de banda la seva seguretat personal i potser troben emocions estranyes en els horrors de la feina que fan i les coses que presencien. Potser en això hi ha una mena de deformitat moral, sens dubte, però és un paper important.
Copyright The New York Times
