D’ençà que els diaris van incorporar els comentaris dels lectors al peu dels articles es va fer realitat més que mai allò que deia Arthur Miller que “un bon diari és una nació parlant-se a ella mateixa”. Però en paral·lel a la gran conversa nacional i internacional, corre el diàleg personal de cada periodista i cada lector. És un diàleg secret però del qual podem intuir els termes, perquè les persones estem fetes de materials semblants i les veus interiors ressonen amb pensaments semblants.
Per això, en mig de llibres que expliquen els entrellats del món urgent, avui els dic “Bon dia” parlant-los amb dos petits volums d’aquells que fan profit, perquè parlen de vostè i de mi, sense que siguem vostè o jo. Tots dos, escrits per autors amb una vida brillant, amb una ensopegada important que es resol amb un cant a l’autoestima.
Ramon Ribera-Mariné ha escrit Emmalaltir amb Déu com a bastó (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), un senzill i per això espectacular tractat de saviesa per afrontar la vellesa duri els anys que duri i arribi en les condicions de salut que arribi. Amb un advertiment inicial que ho il·lumina tot: “Associar desgràcia, malaltia, o mort prematura a una remota falta amagada és un error perquè la vida serveix per millorar-se, no per castigar-se”.
I el doctor Oriol Mitjà acaba d’escriure On neix la llum (Columna) amb un subtítol tan explícit com colpidor: “Relat de la meva depressió. De la fragilitat a la resiliència”. L'honestedat i la tendresa amb què està escrita l’arribada “del vel aspre que apagava els colors” deixen sense paraules. Aquí estem davant de descobriments de joventut i primera maduresa: “La felicitat no depèn de les comoditats. Té més a veure amb la connexió i amb l’experiència viscudes”. Som fràgils i forts alhora. Però sobretot, no hem d’abandonar-nos ni a la solitud ni a la tristesa.
