Europa i tu

El no gaire poliglot Mariano Rajoy va reunir-se l’altre dia amb David Cameron i, gràcies als fòrceps (i suposo que als traductors), va aconseguir extreure-li que una Catalunya independent s’hauria de posar a la cua de països que no formen part de la Unió Europea, per demanar-ne l’ingrés. Detecto un sobtat ardor europeista entre aquells que, encara ara, quan t’han de dir un preu afegeixen la frase: “De las antiguas pesetas”.

No ser de la Unió Europea —per un temps curt o llarg— no suposa una amenaça per a molts de nosaltres (europeistes vocacionals des de fa anys) perquè no sabem exactament quins desavantatges ens suposa. I no ho sabem perquè tampoc sabem, exactament, quins avantatges ens suposa ser-ne, d’europeus. Aquests dies, amb la crisi dels refugiats, ja hem vist per a què serveix la Unió Europea. Per al mateix que va servir la Societat de Nacions. Per fer reunions i poca cosa més.

Què passaria si, durant un temps o per sempre, no fóssim europeus? ¿Ja no hauríem de complir les retallades que imposa Alemanya? ¿Els espanyols que enviessin mercaderies en tren a França ens haurien de pagar aranzels? ¿Els camioners que portessin mercaderies a Espanya i Portugal haurien de canviar moneda per anar a dinar? Qui sap? Potser el fet de ser un país no europeu faria que vingués un altre tipus de turisme encuriosit pel fenomen.

La prova que això de ser de la Unió Europea no espanta tothom la tenim en el mateix David Cameron. Aquest home, que ja va permetre amb tota naturalitat que els escocesos votessin el seu futur com a nació, permetrà també un referèndum al país que presideix per preguntar precisament això: si han de seguir formant part o no de la Unió Europea. Com que s’exposa que surti el no, deu haver-ne calculat els riscos. Què passarà si, com sembla, la Gran Bretanya decideix que no vol formar part d’Europa? Doncs res de res.