Les europees són fonamentals

Un dels motius més importants que expliquen que la violència de la repressió contra el procés català no fos encara més bèstia del que va ser (concretament, els dies 1, 3 i 27 d’octubre del 2017), o, en un altre ordre de coses, per què Espanya no és avui un estat fallit o quasi fallit com l’Argentina, és el fet que Espanya sigui un estat membre de la Unió Europea. Només aquests haurien de ser dos arguments prou convincents sobre la importància de les eleccions europees, més enllà de curiositats domèstiques com si els socialistes hi confirmaran la seva tendència a l’alça (fins i tot amb un candidat com Josep Borrell, més cremat en aquests últims nou mesos com a ministre d’Exteriors que en tota la seva trajectòria anterior) o qui sortirà vencedor de la particular competició entre Puigdemont i Junqueras. A les eleccions europees s’hi dirimeixen qüestions com les esmentades i d’altres d’importància cabdal, com explicaven Carme Colomina i Júlia Manresa en els seus articles del cap de setmana en aquest diari. Canvi climàtic, transició i sobirania energètiques, polítiques agrícoles, migracions, drets de les minories, drets de les dones, polítiques educatives i laborals, etc.

Amb totes les crítiques que puguem formular a l’actual UE, la possibilitat que es produeixin avenços en cadascuna d’aquestes qüestions, de no recular en els que ja s’han produït i sobretot de mantenir el primer punt fundacional de la UE (establir un espai de pau entre els estats membres i dins els estats membres, i torno a pensar en l’octubre del 2017), passa ara mateix per una condició que depèn en primera instància de l’electorat cridat a les urnes entre els propers dies 23 i 26: barrar el pas tant com sigui possible a la ultradreta, que aspira a donar la campanada en aquesta convocatòria i que prepara aliances internacionals a escala europea i global. L’amenaça que representa l’extrema dreta no és, repetim-ho, cap espantall per mobilitzar electorats progressistes desencantats, sinó un perill real que avui dia, en major o menor mesura segons els països, penja damunt el cap de cadascun dels ciutadans europeus. Un perill davant del qual cada ciutadà, també, té la responsabilitat de respondre amb la seva papereta.

En aquest sentit, és una bona notícia la caiguda del govern d’Àustria a causa de la corrupció de la ultradreta del Partit de la Llibertat (FPÖ). No es parla prou d’Àustria, un país on “la dreta” i “l’extrema dreta” (una divisió artificial, quan s’acaben assemblant tant) han governat juntes durant un any i mig. I no es pot considerar del tot casual que el vídeo incriminatori del fins ara vicecanceller i líder ultradretà Heinz-Christian Strache en plena negociació criminal fos gravat a Eivissa, atès que aquesta illa en particular, i les Balears en general, han estat i són refugi de molts nazis històrics i actuals. La negociació anava d’un intercanvi de favors d’estat amb una falsa oligarca a canvi de comprar els favors de certa premsa: si volen trobar paral·lelismes més propers, poden llegir el llibre El director, de l’exdirector d’ El Mundo David Jiménez.

Més continguts de