Fa exactament vuit anys
L’altre dia, en una xerrada sobre història de Catalunya, un dels assistents em va parlar de la feblesa crònica del sistema financer català, i van sortir a col·lació tots els intents de la burgesia de dotar-se d’un gran banc, malgrat l’hostilitat basco-madrilenya, com en el cas del Banc de Catalunya (forçat a la fallida el 1931) i de Banca Catalana (absorbit als anys 80, víctima d’errors propis i tripijocs aliens). Després, esclar, es va parlar de l’opa del BBVA al Sabadell com un capítol més d’aquesta història desgraciada, i vaig notar que entre l’auditori havia penetrat amb força la idea que l’opa era una agressió a un dels nostres i que el Sabadell havia de seguir existint. Noms importants de l’economia catalana, com els exconsellers Andreu Mas-Colell i Natàlia Mas, han expressat també en aquest diari les seves raons contràries a la fusió.
No poso en dubte les raons dels que en saben. Entenc que s’han de corregir les tendències monopolístiques, el too big to fail que tan car ens va resultar en la darrera crisi, i que és bo que el Sabadell sobrevisqui, tot i la seva dimensió internacional, perquè té la seu aquí i coneix el teixit empresarial català. Dit això, la meva posició natural com a ciutadà, quan s’enfronten dos gegants financers, tendeix a la neutralitat absoluta. I en el cas del Sabadell, ja que aquest diumenge és 5 d’octubre, m’és difícil d’obviar el que va passar tal dia com avui del 2017, quan la institució vallesana, al costat de La Caixa, va decidir traslladar la seva seu fora del territori català, en resposta al referèndum del dia 1, de la mobilització massiva del dia 3 i del discurs de Felip VI que va avalar –i encoratjar– la repressió de l’independentisme.
Una de les gràcies del Procés és que es va fonamentar en el vot dels ciutadans, contra la pressió de l’aparell de l’Estat, del PP i del PSOE, dels grans grups de comunicació catalans, de la patronal i de la banca. Però aquesta gràcia va esdevenir desgràcia quan, a l’hora de la veritat, els independentistes en el poder es van trobar sols en el seu intent de forçar el govern espanyol a dialogar per trobar una sortida al conflicte polític. El Sabadell i La Caixa ja es van fer notar en la campanya de les eleccions del 2015, amenaçant de marxar i, pràcticament, de provocar un corralito si es produïa una victòria de Junts pel Sí. Aquest intent de coaccionar el vot popular no va impedir la majoria absoluta sobiranista, però va deixar clar que els nostres bancs tenien un concepte molt lax dels valors democràtics.
Quan després de l’1 d’octubre del 2017 La Caixa i el Sabadell van decidir fer les maletes, van actuar per protegir exclusivament els seus interessos, sense tenir present cap altra valoració. Se’m podrà dir que ni Fainé ni Oliu tenien cap obligació de simpatitzar amb la independència, i és totalment cert. Però també és cert que la Generalitat es va afartar de demanar diàleg a Madrid, i de suplicar la intercessió de totes les veus rellevants. Si els senyors Fainé i Oliu, en lloc de pressionar i amenaçar la part feble –és a dir, la majoria del poble de Catalunya– haguessin tingut el coratge de despenjar el telèfon i pressionar el president Rajoy, o fins i tot el rei, essent com són personatges influents i amb una gran capacitat d’interlocució, és possible que les coses haguessin anat diferent, ara fa vuit anys. No dubto que tant Fainé com Oliu van haver de prendre una “decisió dolorosa”, com han afirmat a posteriori. Però el cert és que els va faltar coratge en un moment decisiu de la història del seu país. Molta gent ha celebrat que el Sabadell i la Fundació La Caixa hagin tornat a Catalunya, ara que manen els seus. Per a mi, la seva presència és un recordatori perenne del que ens passarà si no fem bondat.