Una explicació enganyosa
Atribuir el reciente dinamismo económico de Madrid en relación a Cataluña a su condición de capital plantea varios problemas: 1) Cataluña fue más dinámica que Madrid durante el franquismo (…) 2) Durante las primeras décadas de democracia (1978–2000), Cataluña mantuvo un dinamismo comparable al de Madrid. 3) El retroceso relativo de Cataluña empieza en los años 2000 y se acelera a partir de 2012. (…) Cualquier explicación, por tanto, debe centrarse en lo que cambia en 2000 y, sobre todo, en 2012. (…)
El contraste real está en el clima para los negocios. (…) en Cataluña todo son trabas administrativas, (…) En Madrid, en cambio, todo son facilidades. (…) Y Barcelona se ha convertido en la capital intelectual del decrecimiento, con sus principales teóricos enseñando en las universidades catalanas.
Jesús Fernández Villaverde és un dels principals ideòlegs de la dreta espanyola i acaba de fer una llarga piulada explicant la decadència econòmica de Catalunya que mereix una resposta.
El debat exigeix definir què entenem i com mesurem el “dinamisme econòmic” a què ell fa referència, perquè sense fer-ho ens perdem en impressions subjectives. No disposem d’un concepte millor que el PIB per càpita (PIBpc); té molts defectes, però és el que hem inventat els economistes per mesurar la prosperitat d’un país. Quan fem servir aquesta mesura, la tesi de Villaverde s’enfonsa en tots els seus extrems:
1. La cronologia: Durant el franquisme, l’economia catalana va ser molt dinàmica, però no més que la madrilenya: amb les estadístiques de què disposem (més imperfectes que les actuals) tot el que podem dir és que els PIBpc respectius es van doblar. Entre 1980 i 2000 l’economia catalana va ser molt dinàmica (+81%), però no tant com la madrilenya (+104%). A partir del 2000 totes dues s’han frenat; la catalana (+10%) més que la madrilenya (+19%), però la diferència s’ha concentrat en el període que va de 2000 a 2012: en aquest es genera el 61% de la diferència total, mentre que a partir del 2012 es genera el 39% restant.
2. La causalitat: És la diferència en el clima per als negocis el que explica el major dinamisme de l’economia madrilenya, sobretot des de l’any 2000? Villaverde ho afirma, però no ho justifica. Ens pot ajudar a respondre aquesta pregunta examinar quines són les tres comunitats autònomes espanyoles que des de l’any 2000 han tingut un comportament econòmic pitjor. Si des d’aquell any el PIBpc de Catalunya ha crescut un petitíssim 10%, les que ho han fet pitjor han estat les Balears (+6%), València (+4%) i les Canàries (0%!). És el clima per als negocis especialment asfixiant en aquestes tres comunitats autònomes? No tenim motius per pensar-ho. Sembla més raonable concloure que el problema d’aquestes comunitats autònomes i de Catalunya és que la seva estructura econòmica depèn o molt o exclusivament d’una activitat de baix valor afegit —el turisme— que a partir del 2000 ha deixat d’aportar.
3. La ideologia: A Catalunya hi ha, sens dubte, alguns acadèmics i algunes formacions polítiques minoritàries que prediquen el decreixement. Tanmateix, fins ara ni els uns ni les altres no han tingut cap incidència sobre els esdeveniments. Si una cosa caracteritza l’economia catalana de les últimes dècades és el creixement accelerat. A diferència del PIBpc (una mesura molt imperfecta del desenvolupament), el PIB (que mesura el creixement) va com un coet, fet que s’ha traduït en una immigració massiva que ha fet que la població s’hagi disparat. El motor d’aquest creixement econòmic ha estat una aposta redoblada pel turisme, que ha fet que el nombre de turistes estrangers s’hagi més que doblat (+124%) des del 2000. El mateix ha passat a la resta de comunitats autònomes problemàtiques: València (+182%!), Balears (+53%) i Canàries (+52%). No, Catalunya no està pel decreixement, sinó ancorada en el desarrollismo dels anys 1960.
Queda clar que, un cop la sotmetem a les dades, la tesi de Villaverde no se sustenta per enlloc. Això no significa que no tingui raó en allò més profund: la raó fonamental de la pèrdua de “dinamisme econòmic” de Catalunya no rau en la capitalitat de Madrid, sinó en l’aposta de les nostres elits per un sector econòmic que va aportar molt en el passat però que avui resta més que suma.
Els informes de Letta i Draghi sobre la pèrdua de dinamisme europeu tenen com a eix central la convicció que l’economia europea és presonera de sectors econòmics de tecnologia mitjana (l’automòbil de combustió interna, la química...). El problema de Catalunya és que també és presonera d’un sector de tecnologia baixa, i el que ens cal és centrar-nos en com alliberar-nos d’aquesta dependència. Les intervencions de Villaverde responen a un programa polític legítim, però hem de procurar que no ens despistin.
