Extrema dreta en espera
L'interval d'espera fins que s'hagin celebrat les eleccions espanyoles del 23 de juliol coincideix amb el de les negociacions per a la formació de governs municipals i autonòmics que, en molts casos, acabaran consistint en acords entre el PP i Vox. Durant aquest impàs, els dos partits de dreta ultranacionalista (sí, el PP també és ultranacionalista: es diferencia de Vox en el fet de no ser, també, explícitament neofeixista) s'han imposat tota mena de cauteles per no ensenyar massa el llautó. Però són això, cauteles transitòries, a l'espera d'haver completat el cicle electoral, que per a la dreta extrema i l'extrema dreta transcorre ara amb el desig de replicar a les generals l'èxit de les municipals i autonòmiques. O d'augmentar-lo, si fos possible.
Els liderets i lideretes del PP en cada circumscripció (vegeu, per exemple, Daniel Sirera a l'entrevista del Més 3/24) repeteixen com papagais aquests dies l'argumentari que els ha arribat de Gènova: que, si el PP pacta amb Vox, és perquè s'hi veu obligat pels socialistes (i altres forces perifèriques), ja que es neguen a practicar l'abstenció que els permetria a ells formar governs en solitari, sense haver d'arribar a acords amb els negacionistes de la sequera. Com sempre, el PP tira de victimisme i de cinisme: intenten capgirar els fets per donar a entendre que els que impulsen Vox són, en realitat, els altres, i no ells.
Naturalment, és just el contrari: per aïllar l'extrema dreta, el primer que s'hi ha de comprometre és el partit conservador de cada país. És el cas de França o d'Alemanya, per esmentar les democràcies de referència. El PP ha fet just el contrari des del primer moment: ataca Vox únicament perquè hi competeix pel mateix espai polític i el mateix electorat, però hi arriba a acords que poden prendre múltiples formes, des del govern de coalició estable a Castella i Lleó fins als pactes fora del govern (però influint-hi decisivament) a l'estil de Múrcia, Andalusia o Madrid, en diferents moments.
El PP, per tant, es fa el desmenjat, i Feijóo ja ha fet l'obligada aturada a Catalunya per conciliar-se amb l'empresariat (segueixen pensant, amb una part de raó, que l'empresariat català segueix sent el de la caricatura de La escopeta nacional de Berlanga i Sazatornil) amb quatre vaguetats: respecte per les llengües (no és cert), potser ens hem equivocat amb Catalunya en algun moment (no ho creuen). Per la seva banda, Vox intenta que no se li vegin massa les vergonyes supremacistes i masclistes, però no es molesta a dissimular els seus objectius: ja ha deixat clar que, de totes les comunitats autònomes, vol tenir poder al País Valencià i a les Balears, i vol decidir sobre l'educació i l'ensenyament en català. Va, en definitiva, a cercar la confrontació directa i la fractura social, i sap on ha d'anar a cercar-la. A les eleccions generals, per poc que sumin, PP i Vox s'uniran per formar un govern que Europa veurà amb preocupació, però que ells mateixos, i tots els seus mitjans afins, presentaran com “de centredreta”.
