La fàbrica d'enemics
Hi ha moments en què una societat deixa de discutir polítiques per començar a discutir significats. Les paraules es tornen armes; els símbols, camps de batalla. No és una metàfora nova, però sí persistent: la idea de la guerra cultural com a eix central de la vida pública. El terme, popularitzat per James Davison Hunter, descrivia una pugna entre visions morals incompatibles. Tres dècades després, la pugna no només continua, sinó que s’ha accelerat, amplificada per la tecnologia, explotada per una manera de fer política i normalitzada com a estat d’opinió permanent.
Per entendre la naturalesa d’aquesta batalla, cal retrocedir fins a Antonio Gramsci, que va observar que el poder no es manté únicament amb coerció, sinó amb consens. El que ell anomenava hegemonia cultural és la capacitat d’una classe o grup de presentar els seus valors com a universals, com a sentit comú.
Aquesta idea ha estat reinterpretada i simplificada per part d'actors polítics de tot l’espectre ideològic. Si la cultura és el camp de batalla decisiu, aleshores l’escola, els mitjans, la universitat, fins i tot l’entreteniment, es converteixen en un front.
El resultat és una expansió del conflicte: tot és polític, però en un sentit reduït, i el debat ja no gira al voltant de polítiques públiques sinó de símbols. La bandera, el llenguatge, el currículum escolar o una campanya publicitària es passen a interpretar com a signes d’una ofensiva o d’una resistència.
La mutació del debat públic
A diferència de les disputes clàssiques sobre economia o governança, la guerra cultural opera en el terreny dels sentiments. No es tracta de quants impostos pagar sinó de què és just; no es tracta de quina política migratòria és més eficient, sinó de qui té dret a pertànyer.
Aquest desplaçament té conseqüències estructurals. Les posicions es tornen menys negociables perquè estan arrelades en identitats. En aquest context, el compromís no és vist com una solució, sinó com una rendició.
La filòsofa Hannah Arendt advertia que la política necessita un món compartit de fets per funcionar. Quan aquest món es fragmenta i cada bàndol opera amb narratives excloents el debat esdevé inviable. La guerra cultural, en la seva forma més extrema, no és només un desacord sobre valors, sinó una divergència sobre la realitat mateixa.
Si aquesta dinàmica ha adquirit una intensitat particular en les darreres dècades, és en gran part per la transformació de l’ecosistema informatiu i dels mitjans de comunicació. Les plataformes digitals no són neutrals: amplifiquen continguts que generen reaccions fortes com indignació, por i reafirmació identitària.
El resultat és una economia de l’atenció basada en el conflicte. Les narratives més extremes no només circulen més de pressa, sinó que es recompensen amb visibilitat. Alguns mitjans, també pretesament seriosos, tenen incentius econòmics per radicalitzar o vulgaritzar el discurs.
En aquest entorn, figures polítiques com Donald Trump i l'extrema dreta europea han demostrat una habilitat singular per convertir la provocació en capital polític. El seu estil no és un accident, sinó una adaptació a un sistema que premia la transgressió i la simplificació. El conflicte constant no és un subproducte del seu lideratge; és la seva gasolina.
La instrumentalització del conflicte
La guerra cultural, així, deixa de ser un reflex de tensions socials per convertir-se en una estratègia deliberada. Actors polítics identifiquen temes amb un alt potencial mobilitzador com el gènere, la immigració i la religió i els amplifiquen fins a convertir-los en eixos centrals del debat.
Aquesta instrumentalització té diversos efectes. D’una banda, desplaça altres qüestions i problemes complexos com la desigualtat o el canvi climàtic, que queden relegats perquè no generen la mateixa immediatesa emocional. De l'altra, se simplifica la realitat: les qüestions es presenten en termes binaris, sense matisos. Finalment, es construeixen enemics: l’oponent no és considerat un adversari legítim, sinó una amenaça moral i emocional.
Aquest últim punt és especialment rellevant perquè quan la política es converteix en una lluita existencial, la lògica democràtica, basada en la coexistència i el desacord, s’erosiona. A diferència dels conflictes tradicionals, la guerra cultural no ofereix resolucions clares. No hi ha un moment de tancament. Cada avenç és provisional, cada derrota és reversible. Això genera una sensació de lluita permanent.
En un context de confrontació constant, el llenguatge mateix es converteix en un instrument de poder. Controlar les paraules és, en part, controlar el pensament. Això es manifesta en disputes sobre terminologia, sobre què es pot dir i com. Aquestes disputes no són trivials; reflecteixen una lluita més profunda per definir els límits del debat.
Les societats pluralistes sempre han contingut desacords profunds. El problema apareix quan aquests desacords es transformen en una lògica de victòria i derrota. Quan cada tema es percep com una batalla decisiva, la confiança en les institucions es degrada. Els tribunals, els mitjans i les universitats deixen de ser espais comuns i passen a ser percebuts com a instruments de l’altre bàndol. Aquesta desconfiança és corrosiva. Sense un mínim de confiança compartida, la deliberació democràtica és inviable. Potser la pregunta central no és com guanyar la guerra cultural, sinó com evitar que ho devori tot. Això no implica eliminar el conflicte sinó limitar-ne l'expansió. Recuperar espais de desacord no existencial. Reconèixer la complexitat sense convertir-la en feblesa. Acceptar que la política no es pot reduir a identitat excloent sense que perdi la capacitat de governar.