Les Falles de Sant Josep (1934)
Del reportatge de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) publicat tal dia com avui a la revista Clarisme (24-III-1934). La periodística de Mercè Rodoreda és un caire poc conegut de l’escriptora, especialment en la modalitat del reportatge costumista. La narradora, assagista i professora Mercè Ibarz té publicat un bon aplec de peces de la Rodoreda periodista. Fins al 25 de maig es pot visitar, al CCCB, l’exposició Rodoreda, un bosc, que mostra altres facetes de l'autora.
De Castelló a Sagunt, ben enrere Amposta, amb els seus arrossers, l’Ebre força llotós i la gran abundor de sínies, s’estén esplendorosa, exuberant, fertilíssima, matisada amb tota la gamma dels verds, la gran estesa dels tarongers baixets, ufanosos, tan carregats de fruita que, les branques, les arrosseguen per terra. Arreu hi ha piles de taronges; taronges que es llencen a carretades en qualsevol riera o racó de camp. No és possible d’imaginar la bellesa d’aqueixa horta valenciana amb les seves barraques blanques, amb la mar remorosa als seus peus i l’esclat pictòric de les taronges. La núvia de la Mediterrània, la terra que fou de Teodor Llorente, de Blasco Ibáñez, de Sorolla, està a punt de llançar al cel les flamarades dels seus focs. Les Falles hi porten un gran contingent de forasters. El tipisme, la ironia, la mordacitat i la ingenuïtat es reflecteixen en cadascuna de les Falles, models d’enginy, que esperen desvetllar –uns quants dies abans de Sant Josep– l’admiració, la curiositat i el somriure plàcid, començant pel valencià, alacantí, català... Tots els habitants dels poblets veïns, passant pel francès, turista xiroi, i acabant amb el més flegmàtic anglès de calça curta i cama prima, per desfer-se en un espectacular espasme després d’un momentani abrandament. L’origen de la festa més típicament arrelada a València data aproximadament del segle XVI. Llavors, les Falles quedaven reduïdes a cremar en la diada del patró dels fusters tot el que, durant l’any, s’havia fet vell a les cases. Fou a través de molts quinquennis que, aquestes, anaren transformant-se en el que avui són: models, dintre el gènere, d’art. El foraster que s’interessa per una Falla especial pot adquirir el llibret explicador del significat que aquesta té, ja que n’hi ha de tan complicades que, sense prèvia explicació, hom no les comprendria. Una de les més divertides és la que representa un tramvia de dimensions naturals i amb passatgers i tot, arrossegat per una descomunal tortuga. A la plaça de la Regió hi ha el Pecat capital. Un gran Xiva o Vixnú, daurat i ple de braços d’una alçada de tres pisos, voltat a la base de ninots al·lusius a la significació d’"el vuitè, no mentir". Al migdia, de dintre del déu sortien, per mitjà d’un altaveu, tot de versets com ara aquest: Parlaràs el valencià / a tot el qui te l’entenga / i a qui no te’l ben comprenga, / que després t’ho agrairà. Després: Si és que sou valencians, / solteu la llengua i les mans. I, encara: Què és el que trobareu en una niña jamón?... / Únicament dos pernils. La gent riu; la de fora i la d’ací que, empesa per les traques, perquè ens cal dir que els valencians tot ho celebren mitjançant terrabastall de traques: traques a les sis del matí, traques al migdia, traques a la tarda i traques a la nit; durant tres dies hem sentit lligar unes traques amb les altres, i no solament al centre de València, sinó a tots els poblets i a totes les barriades –el Grau, Malva-rosa–; dèiem que la gent, empesa per les traques, que són l’ànima i el nervi de la festa, desfila a vore el Miguelete o Miquelet. L’escala de pedra del campanar és difícil, però l’espectacle que de dalt s’albira val per totes les dificultats. [...]
Mercè Rodoreda 1934