El caos a les borses sempre és una línia vermella per a Donald Trump. Fa dies que la guerra a l’Iran se li ha escapat de les mans, que els objectius de Washington i Tel-Aviv comencen a divergir sobre el terreny, mentre la factura política i econòmica interna, als Estats Units, en un any d’eleccions de mig mandat, accelera el desgast dels republicans. Trump s’ha ficat en una guerra que no sap explicar ni acabar. El president, que va tornar a la Casa Blanca amb una retòrica inflamada contra la inflació i el cost de les guerres exteriors que han llastat els Estats Units, ha vist com li trontollava l’estratègia energètica i la influència geopolítica en qüestió de dies. Però la resposta a totes aquestes pors ha estat tan erràtica com la seva doctrina: de l’ultimàtum a Teheran a l’anunci d’una pausa per negociar en qüestió d’hores, mentre el règim iranià nega que hi hagi cap diàleg obert.
Però mentre l’agenda de Washington es complica, la d’Israel es materialitza de manera cada cop més clara. Afeblir l’Iran no és el mateix que un canvi de règim. Els casos de Síria, Líbia i l'Iraq han demostrat que la desintegració de l'estat ha portat inseguretat persistent a la regió en comptes de guanys estratègics que cap actor pogués capitalitzar.
Però, vist des de Tel-Aviv, l’horitzó d’un període prolongat de caos intern a l’Iran, amb un règim debilitat tant internacionalment com a la regió, de moment ja ha servit per reforçar el suport a Benjamin Netanyahu a les enquestes d’intenció de vot de cara a les eleccions de la tardor. I és que, en el descontrol de l’ona expansiva de la resposta iraniana, Tel-Aviv desplega alhora fins a quatre confrontacions diferents –i, des del seu punt de vista, estratègiques–: l’atac sobre l’Iran i l’afebliment d’un règim que clama la destrucció d’Israel; la invasió terrestre del sud del Líban; la violència coordinada contra els palestins de Cisjordània, que no ha parat de créixer des de la guerra a Gaza; i la confrontació entre l’Iran i els països del Golf, que afecta directament les relacions que el govern de Netanyahu havia establert a través dels Acords d'Abraham.
En canvi, Donald Trump ha tastat els límits de la seva capacitat per imposar la seva visió coercitiva del món, fins i tot sobre una Unió Europea que es resisteix, malgrat tot, a veure’s arrossegada a la defensa de l’estret d’Ormuz. Creix la tensió transatlàntica i la fractura interna en el moviment MAGA. La premsa dels Estats Units comença a especular sobre la salut mental del president, i les perspectives electorals del Partit Demòcrata revifen.
Mentre Trump busca una sortida de l’incendi desencadenat a l’Orient Mitjà, els països de la regió comencen a fer càbales sobre les conseqüències que pot comportar un ordre de postguerra al Pròxim Orient basat més en la influència israeliana que en la nord-americana. A més, els països del Golf, tradicionals aliats de Washington, s’han convertit en l’objectiu d’uns atacs iranians que afecten directament la seva economia i infraestructures crítiques. Acabi com acabi –i quan acabi–, la guerra haurà erosionat la confiança en la gestió de l'ordre regional per part dels Estats Units.
Trump s’ha consagrat ja com la gran disrupció present, a escala global i interna. La dependència respecte als EUA és tòxica, fins i tot per a aquells que, com la Unió Europea, encara la veuen inevitable. Mentre Trump busca la manera de sortir de la guerra de l’Iran, el món accelera la diversificació d’aliances per desconnectar-se dels Estats Units. En només un any, el president nord-americà ha estat capaç d’erosionar dècades de construcció d’un sistema internacional a mida dels interessos de Washington. Alguns experts parlen avui de l’ordre global actual com “el món menys 1”. Assistim a una acceleració de la recomposició de les aliances globals. Però Trump encara és l’element imprevisible que determina les pors i les afinitats d’interessos i de necessitats que estan redefinint la geopolítica mundial.
