Llançar un ultimàtum a l’enemic, comprovar que no funciona i posposar-lo cinc dies en nom d’unes negociacions “molt productives” amb una personalitat “molt important” del bàndol contrari, i que l’enemic negui aquestes converses, hauria de ser de perdedors, d’acord amb el llenguatge amb què Donald Trump es refereix a tothom que recula.
Però Trump diu que guanya fins i tot quan perd. De fet, deu estar enormement cofoi de veure com una paraula seva fa pujar les borses i baixar el petroli. Encara com no ha amenaçat amb bombardejar Wall Street i les seus de les principals petrolieres occidentals per haver tingut la covardia de rebentar-li les cotitzacions de les borses, disparar el preu del galó de benzina que paguen els seus votants i amenaçar-lo amb una inflació impossible de maquillar.
Aquest episodi de l’ultimàtum no és un gir de guió, perquè ja es veu que en aquesta guerra de l’Iran, de guió sòlidament estructurat no n’hi ha cap per part nord-americana (una altra cosa és la determinació sistemàtica de la part israeliana). Aquí el que hi ha és la necessitat d’ocupar tot l’espai. Trump viu de ser el noticiable en cap, el comandant en cap del breaking news, l’editor que decideix amb quina notícia obriran els informatius i l’anchor que l’anunciarà al món. Trump és dependent de tenir el món pendent d’una paraula seva i de fer-ho d’acord amb un mecanisme senzill: si ets políticament incorrecte, els canals et donaran cobertura tota l’estona que siguis capaç d’aguantar parlant. Si ja li va funcionar quan era candidat, per què no li ha de funcionar ara, que mana l’exèrcit més poderós del món?
Per això, l’activitat favorita del president nord-americà és parlar, parlar al Despatx Oval darrere la taula o davant la xemeneia, anant cap a l’helicòpter, a peu de l’avió, dins l’avió, on sigui, i anar saturant el món amb les seves intuïcions i el seu llenguatge. Encara que s’hagi d'empassar un ultimàtum.
