'Fashion pedagogy'
“A l'ensenyament s'ha posat de moda adoptar idees noves i fantasioses, i molts professors joves es deixen portar per la idea errònia que, llevat que un mètode sigui nou, no pot ser el millor. No obstant això, convé recordar que el canvi no implica necessàriament progrés. Tot mètode s'ha de sotmetre, en primer lloc, a les lleis del sentit comú aplicades al desenvolupament de la ment infantil, i, en segon lloc, a la prova de l’experiència real a l’aula, abans de poder ser considerat el millor mètode, o fins i tot un bon mètode”. Aquest paràgraf està extret de la pàgina 105 d'un llibre publicat a Nova York el 1885 i titulat El manual eclèctic dels mètodes per a l'assistència dels professors.
Qualsevol persona assenyada sap que el nou i el bo són categories diferents i que tant poden coincidir com divergir. Però en educació, com deia recentment el pedagog nord-americà Robert Pondiscio, “l'estabilitat es confon fàcilment amb la complaença o la indiferència. Per això, les escoles premien l'aparença de canvi per sobre de la millora real”. Aquestes paraules poden semblar exagerades, però si repasso la meva experiència docent des dels inicis als anys 70, el que veig és una mena de ball de Sant Vito de novetats que es presenten amb un munt de promeses sota el braç, però que caduquen als quatre o cinc anys. L’habitual és que el canvi no s’hagi aprovat per ser la resposta tècnica a un problema, sinó perquè ens permet mostrar-nos a nosaltres mateixos plens d’una reconfortant vitalitat.
I si per millorar l'escola catalana el primer que cal és guarir la nostra addicció a les solucions miraculoses?
Segons Pondiscio, les raons que expliquen la vulnerabilitat de les escoles a les idees fosforescents són quatre:
La primera és la debilitat dels nostres sistemes d’avaluació i retroalimentació, que dificulta la visió objectiva dels nostres resultats. Són tantes les variables que actuen en un centre educatiu que és molt difícil identificar la responsabilitat específica de cadascuna en la marxa del centre. La relació causa-efecte mai no està del tot clara i allà on descobrim correlacions que sintonitzen amb la nostra ideologia, tendim a veure causacions.
La segona és d’ordre polític: no hi ha ministre o conseller d’educació que no arribi al seu despatx amb més voluntat de fundador que de continuador. Vol deixar empremta de la seva acció. Però entre tanta llei, tanta normativa i tanta diferència entre els inspectors a l’hora d’aplicar-la, es perd l'orientació col·lectiva.
La tercera és la fascinació per la innovació. Si un mètode es presenta com innovador, pot estalviar-se la justificació empírica de la seva bondat.
La quarta: Els docents viuen en una permanent impaciència moral. Cada dia es troben amb els ulls oberts i interrogadors dels seus alumnes. No és estrany, doncs, que si els creadors d'un mètode asseguren que beneficia els nens amb dificultats, ens sembli immoral ignorar-ho, encara que ens manquin les dades que demostrin la seva bondat.
N'hi afegeixo una més de la meva collita: la laxitud del vocabulari pedagògic. Hi ha pocs conceptes pedagògics que resisteixin una anàlisi lògica rigorosa. Però si sonen bé... Daniel Dennett anomenava deepities les afirmacions que semblen profundes perquè sonen bé, però que en realitat estan buides. Una deepity té dues lectures. En la primera, es veu clarament la seva falsedat, però alhora no podem evitar pensar que si fos vertadera seria molt important. En la segona descobrim que la seva veritat és trivial i que no ens porta enlloc. I aquí intervé la impaciència moral. És trivial, però desitjaríem que no ho fos i llavors ens deixem arrossegar per la il·lusió de profunditat. Un exemple: “El nen al centre”. Si ens referim a un nen genèric, això és cert, però trivial. Si ens referim a cada nen, sabem que és necessari, però impossible. En una classe no hi caben 25 centres.
En conclusió: no hi ha res més predictible que la inestabilitat del nostre sistema educatiu. Com que es creu portador de bones raons morals, tendeix a avaluar-se més per l'altura de les seves bones intencions que per la dels resultats.
Les escoles novòlatres poden cridar molt l’atenció puntualment, però és una atenció d’aparador de temporada. El que és veritablement admirable en educació no és l’èxit puntual, sinó el progrés sostingut, i aquest acostuma a ser fruit d'una combinació de seny, pràctiques reflexives, una supervisió serena dels inevitables errors i un currículum ben estructurat. Alguns, potser, creuran que això és poc, però tenim res de millor?