A favor de l’amnistia
Ho diré sense embuts: se’n dirà amnistia o es trobarà un eufemisme que doni els resultats desitjats i permeti passar a una altra pàgina, però completar el camí obert amb els indults amb una resolució que acabi amb les càrregues penals dels condemnats pels fets del 2017 és un pas positiu en moltes direccions que només pot incomodar els que miren el món per un forat i es creuen que les coses són com s'imagina la seva distorsionada vista o els que –a un costat i a l’altre– viuen en el ressentiment i són incapaços de destriar el gra de la palla.
Qualsevol pacte que es faci en la línia d’una amnistia és bo: perquè allibera els condemnats d’una càrrega injusta i els retorna a la normalitat, amb la responsabilitat afegida de decidir si fan un pas al costat per afavorir la renovació o segueixen en primer pla; representa el reconeixement de l’independentisme en general i dels seus partits en particular; retorna el conflicte als canals naturals de la política, i propicia entrar en una dinàmica normal i respectuosa per afrontar els temps que venen, deixant el PP i Vox, en fora de joc, llepant-se les ferides.
No es tracta que ningú renunciï a res sinó que, des del reconeixement mutu, s’entri en camins transitables que responguin realment a la lògica del possible. Els territoris estan prou pautats, voler córrer més enllà de les pròpies forces té el recorregut que tots sabem i reiterar en l’estratègia de proclamar objectius de màxims que no estan a l’abast és una irresponsabilitat que només es pot córrer per impotència, obnubilació o necessitat d’immolar-se al servei d’un bé superior. Estem parlant de política, no de religió; de responsabilitat, que és incompatible amb els comportaments nihilistes que creuen que tot és possible, que no hi ha límits al servei del gran objectiu. I en la impotència prefereixen l'enrabiada, quedar-se penjats en la promesa –com si amb la fe n’hi hagués prou per canviar la realitat– i instal·lats en el no fer res més que aixecar la veu assenyalant el veí com a traïdor. Els purs mai es desgasten, simplement es queixen.
L’1 d’Octubre va quedar penjat perquè no es tenia capacitat per fer el que es volia fer. I es va parar en sec en el pitjor moment. L’amnistia dona reconeixement i obre un nou període. No aprofitar-ho és l’enèsima pèrdua de temps. I la pitjor manera de preparar-se per si el PP i Vox troben el moment per al sadisme de la revenja.