A favor dels mugrons (encara cal dir-ho)
Fa unes setmanes vaig assistir a la Xona Xou, un espectacle teatral de Marta Pontnou i Laura Fa a favor de les dones potents i amb sentit de l’humor. I ho vaig fer lluint un vestit daurat espaterrant. Duia l’esquena a l’aire i en lloc de firar-me uns sostenidors d’aquells que semblen dissenyats per la NASA perquè no es vegin o d’enganxar-me uns cercles adhesius als pits, vaig triar no dur res. I esclar, es marcaven els mugrons, cosa que per a moltes persones és terrible, terrible. Terribilíssim. Però allà, envoltada de dones potents i meravelloses no me'n vaig estar de res a l’hora de declarar que al meu món els mugrons desacomplexats (o sigui, tots) són benvinguts. Tothom ho va trobar perfecte i vam posar-nos a parlar de l’absurditat d’amagar els mugrons i d’evitar que es marquin sota la roba. Algunes d’aquestes dones van admetre que sota les samarretes i els bodis ajustats portaven tires adhesives que només tenen la funció de tapar els mugrons, i que no tenia cap sentit. Els mugrons formen part del nostre cos, de la nostra anatomia, i capar-los sota adhesius, teles rígides i altres trampes només perquè no es marquin llança el missatge que aquests centímetres de pell són absolutament indignes.
El que queda clar és que els pits de les dones continuen fent por. Per això passen els anys i el col·lectiu Femen insisteix en mostrar-los per reivindicar actes d’injustícia masclista. I no és per casualitat que quan les dones ballàvem la cançó Mamá de Rigoberta Bandini, i en un gest de reivindicació i llibertat mostràvem els nostres pits, les cares de segons qui eren un poema, per no parlar de l’escàndol que es va organitzar quan les cantants Rocío Saiz i Eva Amaral van mostrar els seus pits als seus concerts l’any 2023. I tot i que se n’ha parlat molt, m’agrada recordar que a la xarxa social Instagram està prohibit mostrar els mugrons de les dones. Ho torno a escriure i en majúscula perquè ho hem normalitzat tant que ja no ens escandalitza: A INSTAGRAM ESTAN PROHIBITS ELS MUGRONS DE LES DONES. I ens ho deixem engaltar perquè ens sentim impotents i no sabem com combatre-ho, però també perquè hem integrat que aquests centímetres de cos tenen alguna cosa vergonyosa, pecaminosa i sexualitzada.
Però no tot està perdut. Aquests darrers anys han sorgit moviments com el #freetheniples o el #braless que proposen vestir sense sostenidors si és que ens ve de gust. I tot i que a la platja el topless viu un clar retrocés, també és cert que cada vegada veig més noies joves que permeten que se’ls marquin els mugrons sota la roba sense donar-li més importància. I aquí les dones madures tenim un camí per recórrer perquè en aquest tema massa vegades ens deixem portar per la convenció. Jo estic experimentant un altre camí: vestir com vull, amb sostenidors o sense, amb comoditat i llibertat, mirant de no deixar-me condicionar per pressions absurdes. I experimentant el propi cos com el que és: un contenidor de vida, la meva, lliure i digna i sense res del que calgui avergonyir-se.