ESTIC ESCRIVINT la història dels meus avis materns, un manyà de Canet i una ordidora de Terrassa, exiliats i empresonats pel franquisme, i em trobo amb una dificultat típica: la gent senzilla deixa pocs papers i pocs rastres. No és fàcil documentar-se. He anat als buscadors d’algunes hemeroteques, conscient que no eren persones que sortissin gaire als diaris. Però resulta que els hi trobo, gairebé per sorpresa. A L’Acció, de la Casa del Poble, publicaven la llista dels qui contribuïen a les caixes de solidaritat del diari. I em trobo el seu nom unes quantes vegades: caixes de solidaritat amb els presos polítics del 34, ajuda als familiars dels presos terrassencs, solidaritat amb les víctimes dels aiguats del 32 a Banyoles... Hi surten catorze vegades. Una pesseta l’avi, una l’àvia i cinquanta cèntims ma mare. Trobar-ho precisament ara em sembla emocionant. Perquè algú pot veure la persistència històrica de les caixes de solidaritat amb els empresonats, amb les seves famílies, amb les víctimes de catàstrofes (quan no et refies gaire de l’Estat) com una mena de maledicció històrica, la repetició d’una condemna. Però és també l’expressió de la força d’una societat. I de la seva capacitat de resistència. Ara com fa vuitanta anys.