Feijóo, una mala còpia d’Abascal
Quan Alberto Núñez Feijóo va arribar a Madrid, ho va fer amb l’aurèola d’un gestor solvent, moderat i previsible. Venia de governar Galícia amb tot sota control i amb un perfil dialogant que semblava ideal per recuperar el centre que Pablo Casado havia malbaratat en el seu naufragi a la direcció del PP. Feijóo era, aleshores, el símbol d’una dreta que volia tornar a ser seriosa, capaç d’inspirar confiança a les classes mitjanes i d’aparèixer com una alternativa a Pedro Sánchez.
Quatre anys després, aquella expectativa s’ha desfet com un terròs de sucre. Núñez Feijóo pilota un vaixell que no té rumb i que es mou segons com bufen els vents que arriben de la ultradreta. Sense un relat propi, el PP està atrapat entre la por de perdre votants conservadors i la incapacitat de construir un discurs de centre, cosa que regala espai a la ultradreta.
El Partit Popular viu avui en una contradicció permanent: vol guanyar el PSOE, però parla només al votant de Vox. Mentre intenta amplificar els errors i la fatiga del govern de Pedro Sánchez, no aconsegueix projectar-se com a alternativa de govern. La seva veu sona gastada i llunyana, marcada per l’obsessió contra Catalunya i per la repetició mecànica d’unes mateixes fórmules agressives que ja no interpel·len ningú.
La campanya permanent del PP és un exercici d’antipolítica revestit de seriositat institucional. Tot gira al voltant de la figura de Pedro Sánchez, com si el rebuig al president fos, per si sol, un projecte polític. Però després de tants mesos d’intentar capitalitzar el cansament de molts ciutadans, Feijóo continua sense inspirar ni entusiasme ni confiança. Els votants el perceben com un home gris, que està incòmode en la retòrica de confrontació i incapaç d’explicar a la gent per què ell seria millor president que els altres, que vol el poder pel poder.
Mentrestant, Vox ha sabut ocupar l’espai emocional que el PP ha deixat buit. Santiago Abascal i els seus porten el discurs del populisme simple, carregat d’eslògans i d’indignació impostada, a un electorat necessitat de certeses immediates. El relat és fàcil: l’Estat està segrestat, les institucions són corruptes i la unitat d’Espanya està amenaçada per immigrants, feministes i independentistes. Davant d’això, Feijóo es debat entre la temptació d’imitar-los i el temor d’enfrontar-s’hi.
Els exemples recentíssims d’Extremadura o Aragó són clars: el PP convoca eleccions per tenir una majoria més àmplia i desempallegar-se de Vox, però el resultat és exactament el contrari, ja que cada dia que passa és més ostatge de Vox. Els acords de govern, dissenyats com a pactes de conveniència, acaben donant a la ultradreta l’altaveu que necessita per marcar agenda i condicionar les polítiques públiques. Mentre Feijóo intenta mantenir una imatge institucional a Madrid, el seu partit és a les comunitats autònomes un camp de proves per a l’ideari ultra.
A les files del PP, només a la Comunitat de Madrid Isabel Díaz Ayuso, amb el seu carisma populista i una estratègia oportunista, aconsegueix retenir els votants que en altres llocs sedueix Vox. La paradoxa és que Feijóo voldria ser Ayuso, però sense assumir-ne el paper. Pretén semblar moderat mentre practica la política d’agitació que Ayuso domina, però això no funciona. Núñez Feijóo s’ha convertit en una mala còpia d’Abascal i, per això, cada cop més recorre a imitacions grotesques del discurs populista fent coses com abraçar-se al telepredicador Vito Quiles, a cop de talonari, per intentar certificar que la ultradreta juga al seu equip.
A l’horitzó es veuen núvols molt negres si l’agenda política la marca la ultradreta, com passa a les autonomies on Vox és decisiu. Només un miracle, amb una mobilització històrica del vot progressista —que ara mateix no es veu per enlloc— podria revertir la inèrcia imparable cap a una majoria de PP i Vox a Espanya. El futur que ens espera a partir del 2027 és un govern amb Feijóo de president i Abascal de vicepresident i un estol de ministres a Hisenda, Educació, Interior o Infraestructures que discreparan en moltes coses, però que de seguida estaran d’acord a utilitzar Catalunya i els catalans com a munició per tapar tanta misèria política. Amb aquest panorama, no és difícil endevinar que tornaran els temps del ¡A por ellos!