Feijóo i la política del coiot
Sembla que la nova estratègia que havia trobat el PP de Feijóo per acorralar el sanchisme, que consistia en mirar d'esprémer l'estiu d'incendis terribles que hi ha hagut (principalment) al nord-oest de la península Ibèrica per mirar d'encolomar-ne tota la responsabilitat a Perrosanxe, ha punxat després de la primera compareixença d'una ministra (Margarita Robles, de Defensa) al Senat. Vaja. L'endemà tot era parlar de desinflament, d'efecte bumerang, i aplaudiments a la ministra per part de l'afició progovernamental. En primer lloc, aquesta és una conseqüència d'un comportament del qual se sol acusar el PP però que, a més, és cert: la seva intensa tendència a patrimonialitzar les institucions. En altres paraules, a pensar-se que l'Estat és seu, particularment els llocs on tenen majoria: el “seu” Senat, el “seu” Tribunal Suprem, la “seva” Audiència Nacional. És cert que els repartiments de cadires en organismes clau, als quals s'han abonat tant el PP com el PSOE des del primer dia de la modèlica Transició, han reforçat al llarg dels anys aquesta percepció. Però a la vegada és igualment cert que cal combatre la patrimonialització del que és públic, perquè és justament la claveguera principal on desemboca tot el clavegueram de l'Estat.
En segon lloc, però no gens lluny, el filibusterisme del PP amb els incendis és un enèsim producte d'una idea en què hi ha (novament) un punt d'estratègia i un altre punt, ben gran, d'anhel confós amb la realitat, això que els pedants anomenen wishful thinking. A saber, la convicció que, un dia o altre, alguna desgràcia, alguna catàstrofe natural o alguna catàstrofe provocada han d'arrossegar Pedro Sánchez i el seu govern, tan fràgils, i fer-los caure sense remei. El primer partit de l'oposició a Espanya, i primer també de tot el sistema polític, incorre així en un maximalisme tan perillós com ineficaç: l'especulació amb la desgràcia. Tant se val que es tracti de la covid com de la sequera, com d'Ucraïna, com de Veneçuela, com d'una apagada massiva, com de la DANA de València, com dels incendis, com de les negociacions amb catalans colpistes, bascos terroristes i mals espanyols comunistes (que, des del punt de vista del nacionalisme espanyol, representen intolerables agressions contra la pàtria). El punt en comú és que, davant de totes aquestes maltempsades, el PP, en comptes d'adoptar el rol de l'oposició constructiva que vigila (i assenyala, quan cal) per contribuir al millorament de la situació, imita el paper de l'influenciador extremista, que a partir d'un fet real ho empastifa tot amb mentides.
El resultat, fins ara, ha estat sempre el mateix: a pesar de les notòries diferències internes, la majoria que va investir Pedro Sánchez es replega davant dels atacs demagogs del PP. Feijóo s'assembla cada dia més al Coiot del Correcamins, que solia acabar esclafat sota la roca que ell mateix llençava pendent avall. Fins i tot a Vox se n'han adonat i opten per quedar-se en segon terme, fregant-se les mans davant del desgast del seu principal adversari, que no és el PSOE sinó el PP.