El santcristo gros: carta a Felipe González
El principi número 1 de tot expresident diu que qualsevol que vingui després d’ell no li arribarà ni a la sola de la sabata. Disposarà al seu costat d’una cort d’aduladors que l’hi recordaran nit i dia, els que van viure amb ell la seva època daurada i ara estan igual de descol·locats
Quan un deixa el poder després de catorze anys té l’opció de tornar al carrer. Però al carrer, per més boges que estiguin les temperatures, hi fa fred. Sol ser més agradable sojornar a la coberta d’un iot o a la butaca d’un consell d’administració, a la planta noble d’un edifici bunqueritzat, allunyat i protegit, cada dia més, dels deu milions de persones que un dia et van votar. Les seves paraules, senyor González, fan mal a la gent de bona fe que va confiar en vostè, però ja no sorprenen a ningú. Fa temps que només parla per als seus. I els seus ja no són els socialistes.
Alguns nouvinguts a la política tenen la insolència de pensar que ningú ha fet res per la democràcia fins ara que han arribat ells. I no és cert. La transformació d’Espanya als anys 80 no s’entén sense la figura i l’obra de Felipe González. Però la transformació personal de Felipe González és, també, una metàfora dels fums de nou-ric que han envaït aquest país. Un expresident és un gerro xinès, va dir vostè un dia per confondre’ns. El cert és que mai hem hagut de patir per no saber on situar-lo. Vam veure, de seguida, que vostè solet s’espavilava a col·locar-se.
Tan lluny que estava abans de José María Aznar i ara, mi-te’ls, tan a prop l’un de l’altre que sembla que es posin d’acord per dir el mateix. Tots dos formen part del mateix cercle del ressentiment, covant agror dia rere dia i maltractant encara amb més duresa els seus que els altres. Vostè i Aznar tenen tota l’experiència i, per tant, l’autoritat per opinar d’allò que els vingui de gust. Però ¿cal que ho facin de manera que sembli que la seva opinió valgui més que les altres? ¿És necessari aquest posat permanent de “Vostè no sap qui havia sigut jo”?
La seva actitud després de les eleccions del 20 de desembre confirma que vostè, el santcristo gros del socialisme, està més preocupat per la seva imatge, pel seu llegat i pels seus nous amics que per ajudar el PSOE a trobar el seu espai en la nova política. Ja ho diu el principi número 2 del polític retirat: tot expresident sempre serà a temps d’espatllar la seva biografia.
P.D. “Por el cambio” és l’eslògan amb què vostè va guanyar les eleccions del 1982, amb 202 diputats. El canvi deu ser allò que vostès van fer una vegada i, de tan satisfets com n’estan, no pensen permetre que, 35 anys després, uns altres ho puguin intentar.
