El feminisme ha anat massa lluny
Aquesta opinió era la que subscrivien un 32% dels catalans segons l’enquesta de valors en la societat elaborada pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) que es va fer pública fa un parell de setmanes, molt comentada. El resultat d’aquesta resposta genera necessàriament noves preguntes, i una de les primeres és què vol dir “massa lluny”. Entre altres coses, “massa lluny” vol dir sentir-se qüestionat. “Massa lluny” vol dir tenir la sensació d’haver de preguntar-se si un, o una, està fent alguna cosa malament. “Massa lluny” és la idea, tan ben aprofitada per la dreta, d’estar assistint al desenvolupament d’una idea dogmàtica, que polaritza els debats i acorrala els individus en posicions incòmodes, en què se senten perseguits. D’aquí sorgeixen casos cèlebres dels darrers mesos, com el del ja expresident de la Federació Espanyola de Futbol, Luis Rubiales, el ja exfutbolista Dani Alves o els ja excolumnistes del diari El País Fernando Savater i Félix de Azúa.
El fet que els personatges esmentats siguin ex en les seves distingides categories professionals pot donar a entendre que el feminisme, efectivament, posseeix una poderosa força coercitiva, capaç de tombar les torres més altes. Seria una percepció errònia, perquè justament allò que és notícia és que noms destacats en posicions tingudes per intocables es vegin, finalment, tocats i havent d’assumir responsabilitats. On s’és vist, que tot un president del futbol espanyol hagi de dimitir, i anar a judici, per una simple demostració d’alegria. On s’ha vist mai, que el testimoni d’una desconeguda en una nit de festa acabi amb la carrera d’un referent en actiu del futbol d’alta competició. Com es pot tolerar, que intel·lectuals progressistes (subratllem “intel·lectuals” i subratllem “progressistes”) hagin de cedir el pas al que ells mateixos van descriure com “el règim de terror que mantenen dins la redacció les feministes radicals d’El País".
Són exemples no triats a l’atzar, perquè venen a mostrar bé que el feminisme no tan sols no ha anat massa lluny, sinó que tot just, si de cas, ha començat a fer-se notar. Tot just ha començat, i això és el que causa, en un 32% dels enquestats, inseguretat i temor. Els avenços importants en els drets de les persones sempre en causen, de temor, sobretot quan es veu que poden afectar les elits. Si ha passat això amb Dani Alves o amb Savater, es pregunten alguns, què no serà de nosaltres, que no som ningú. Que no hem fet res mal fet.
Massa lluny vol dir qüestionar. Vol dir tornar a preguntar, recordar que és erroni donar la vida per sabuda. Com en tot moviment que remou estructures socials, naturalment que hi ha en el feminisme contradiccions, gesticulacions, sobreinterpretacions, impostures. Però sostenir, a dia d’avui, que el feminisme ha anat massa lluny és equivalent a rebutjar que els pacients puguin parlar en català amb els metges. O a qüestionar un candidat pel seu color de pell. És l’expressió d’una por i d’un prejudici, dues de les coses més devastadores que coneixem els humans.
