Temps de feminisme

Arriba un nou 8 de març i ho fa amb una empenta extraordinària. L’he esperat però em sorprèn, no havia imaginat poder-ho viure. El moviment s’ha fet viral, ja no és minoritari o elitista, sinó que ha penetrat en les bases, en els barris humils de pobles i ciutats, i ens retorna tan potent i tan alegre que fa pensar que ara sí que tot serà possible. Perquè com deia una noia a la ràdio: “Gràcies al feminisme m’he tret els vels dels ulls”.

S’obren incògnites davant nostre, amenaces, frases lletges sobre l’equivalència de feminisme i masclisme, frases que més que ignorància revelen mala fe. Però avui no en vull parlar, que és moment de celebrar l’empoderament i la sororitat, de veure d’on venim i de mirar endavant.

Fem un petit recorregut. Cap als anys setanta, quan comença a Catalunya l’actual onada feminista, els objectius eren clars: les dones volíem la igualtat. Què volia dir la igualtat en aquell moment? Tenir accés i protagonisme en el món públic, a les universitats, les professions, les feines ben pagades, la política, el disseny de la vida col·lectiva. De tot això n’havíem estat llargament privades, apartades, no era cosa nostra. I vam descobrir que volíem que ho fos. De manera que la igualtat volia dir poder fer coses que es consideraven importants, que els homes feien i que a nosaltres no se’ns deixaven fer.

Vam aconseguir escletxes per entrar en el món públic, i això ens va permetre tenir-ne una experiència. Hem fet un dur aprenentatge per ser capaces d’afrontar tot tipus de feines, tant en els aspectes tècnics com en els organitzatius. Sense cap garantia d’èxit, les dones ens vam posar a estudiar, i avui tenim a Catalunya un nivell educatiu superior al dels homes. Vam assumir tot tipus de tasques, generalment menys valorades que les dels companys i més mal pagades; vam resistir les burles, els assetjaments, els desaires, les manques de consideració. I ens en vam sortir. Alhora, però, vam descobrir que no n’hi havia prou ocupant el món públic: calia anar més lluny. No teníem igualtat, perquè a les feines no érem tractades per igual, però també perquè seguíem assumint totes les tasques de cura gairebé en solitari. És a dir: la igualtat no s’aconseguiria fins que no canviessin també els homes, i compartissin aquestes tasques, com nosaltres compartíem les que havien estat seves.

Aquesta és una nova etapa del concepte d’igualtat i dels objectius fonamentals del feminisme; cal dir que s’ha avançat una mica en aquest terreny, però no gaire. Les resistències masculines són moltes, en part perquè les tasques de cura s’han presentat com unes feines pesades, poc agraïdes, sense cap mena de retribució. Però les tasques de cura són, com tota feina humana, una barreja de feina dura i repetitiva i de feina creativa i plena de compensacions; són, precisament, les que ens permeten construir els vincles amorosos més profunds de la vida, els lligams de parella, entre pares i mares i fills i filles, els lligams d’amistat. Els que més ens importen, que sovint es teixeixen al voltant d’un àpat que algú ha preparat per nosaltres o d’una estança endreçada i una roba neta.

Les dones coneixem el valor d’aquestes feines i de les actituds que les sustenten, sabem com són de necessàries. Però volem que siguin compartides, i aquest és encara un dels objectius que el feminisme té plantejats avui. Ara, però, estem arribant a una altra fase: l’experiència en el món públic ens ha fet comprendre que funciona d’una manera injusta i discriminatòria. Que la igualtat ens queda encara lluny quan estem en perill si sortim de nit, quan els recursos estan fonamentalment en mans d’homes, quan la vida digna no és l’objectiu màxim a aconseguir, i queda subordinada a conveniències econòmiques, polítiques, religioses. I de cop el feminisme ha adquirit una altra dimensió, un altre objectiu: canviar la societat, fer-la més justa, més igualitària, eliminar una violència que creix cada dia, substituir la competició per la cooperació. És a dir, construir una igualtat sense adjectius, en què dones i homes de tota mena i de tots colors puguem compartir-ho tot sense jerarquies ni exclusions.

El feminisme s’està convertint així en una esperança global enfront d’un món tèrbol, mancat de projectes alliberadors. Una esperança que il·lumina moltíssimes dones i també cada dia més homes. Molts treballen ja per construir unes noves masculinitats lliures del constant afany d’adquirir poder, conscients que la lluita pel poder deteriora les relacions humanes i destrueix el que tenim de més valuós, la capacitat d’estimar i ser estimats, de donar i de rebre.

M’arriben chirigotas delicioses, amb grups de noies que reclamen una revolució, un món postpatriarcal on no hi hagi precarietat, on el consum sigui moderat, on no hi hagi fronteres... I acaben: “[...] si no podem ballar aquesta no és la nostra revolució”. La volem no violenta, plena de vida i d’alegria. Un programa tan engrescador que esperem que atregui a tothom, i que pugui superar els foscos obstacles que alguns intenten amuntegar davant nostre.

Més continguts de