Passen els anys de la teva mort -demà ja en farà quaranta- i el teu record continua viu, ara un llibre, ara una cançó, ara una pel·lícula. La teva presència, però, no és una batalleta dels avis ni un cromo esgrogueït. És una ferida oberta que encara cou a molta gent.
Hauries de veure com, durant quatre dècades, les teves germanes no han deixat de lluitar ni un sol dia per dignificar la teva memòria. Estaries molt orgullós d’elles. Ara fa poc la Merçona se n’ha anat a l’Argentina a intentar reobrir el teu cas. Et deus preguntar per què a l’Argentina, si tu potser no hi havies estat mai. És així de trist, Salvador, però l’únic lloc del món on s’investiguen els crims del franquisme és a 12.000 quilòmetres d’aquí.
Així com les teves germanes defensen el teu record, els descendents dels que manaven durant la dictadura també protegeixen els seus familiars. Molts d’ells continuen remenant les cireres. Fixa’t: l’actual ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, està casat amb una filla de José Utrera Molina, ministre de Franco que va signar la teva pena de mort. Gallardón és del PP, el partit que governa a Espanya i que mai ha condemnat el franquisme perquè ha aixoplugat bona part d’exfranquistes. La seva líder a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, s’ha vist implicada en el cas Método 3 (molt difícil d’explicar-te’l ara per carta). El seu advocat era Carlos Rey González. Et sona aquest nom? És el militar que va formar part del consell de guerra en contra teu i que va redactar la teva sentència condemnatòria.
Però no et vull posar més de mala llet, perquè crec que també hi ha una lectura positiva de tot plegat. És veritat que ningú ha demanat perdó per la teva mort, que no han anul·lat la sentència ni han revisat el consell de guerra. Però el franquisme, que se’t va voler treure de sobre amb nocturnitat, rapidesa i traïdoria, ha de veure com quaranta anys després el teu record -convertit en icona de la llibertat i la injustícia- encara els persegueix.
I això també és gràcies al llibre que et va dedicar en Barnils, al de l’Escribano i ara al d’en Panyella; a la pel·lícula del Huerga i el Roures, i a les cançons d’en Llach i l’Isaac. Molta gent no ha deixat de pensar en tu, durant tots aquests anys. Si no fos per ells, les generacions que hem vingut després no hauríem sabut la manera tan injusta i terrible que vas morir.
P.D.
Et van executar al garrot el 2 de març del 1974, a les 9.40 del matí. A molts antifranquistes els va quedar la recança de no haver lluitat prou per salvar-te. Un cop mort, han treballat per fer realitat els versos que et va dedicar Estellés: “El poble / el nostre poble / t’ha engolit / t’ha fet seu”.