Visiten mercats acompanyats de periodistes perquè la foto del mercat queda bé. Té color, té acció. I a ells els permet demostrar que són “persones normals” com nosaltres. No se’n van a llocs depriments com la cua de l’Inem, ni a llocs arriscats com les farmàcies. Tampoc no van a les fruiteries regentades per ciutadans pakistanesos, ni a supermercats com el Lidl o el Dia.
Solen preguntar preus amb una cara d’interès exagerada, que es descompon, això sí, com el fum, al cap de vint segons. Es miren les pomes i les albergínies dominats per la meravella. Pregunten d’on són, aquelles pomes i aquelles albergínies. I quan els ho diuen fan que sí amb el cap, críptics, amb els llavis premuts. Des del cim.
Gràcies a la magnífica crònica d’en Marc Colomer a la web, sabem que, al mercat de Blanes, el ministre Fernández Díaz, acompanyat de l’Alícia Sánchez-Camacho, li va preguntar a un paradista si “li podia agafar una taronja”. Per a què volia aquella taronja? Per menjar-se-la? No ho crec. Els polítics no pelen taronges, ni se les mengen per por de les taques fatals. Per dur-la a la mà casualment durant la resta de passeig? Això potser sí. Destil·lar-se entre les parades amb una taronja a la mà és estètic, és popular, és mediterrani, fa d’anunci. El cas, però, és que el paradista, explica en Colomer que li va dir: “Home, si me la paga, millor”.
És una frase plena de sornegueria i d’educació. No li exigeix que l’hi pagui, li fa saber que ho preferiria. Li diu, sense dir-li-ho, que no li fa gràcia regalar-li la taronja, perquè si no ja ho hauria fet. Si me la paga, millor. No estem per anar regalant taronges. I menys als que les poden pagar. La pregunta d’en Fernández Díaz és la d’algú acostumat a tenir-ho tot. La d’algú que agafa el que necessita o desitja sense que mai li diguin que no. És una bona dutxa de practicitat. Perquè segur que si va a fer campanya a una benzinera no li dirà pas a la noia de la caixa si es pot quedar un litre de carburant i una bossa de ganxets barbacoa.