Soc un colpista, i Billy el Niño un demòcrata

El corporativisme amb pistola faculta a realitzar capgiraments estrambòtics de la realitat

FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU

Fa tot just una setmana vaig tenir el plaer de moderar una taula rodona on van participar l'historiador Xavier Casals i el documentalista David Fernández de Castro. Van parlar de l'atemptat contra la revista satírica 'El Papus', a l'edifici del carrer Tallers 77, a Barcelona. Hi va perdre la vida una persona, però en cas que l'artefacte explosiu no s'hagués activat accidentalment la carnisseria podria haver estat bestial. Això va passar el 8 d'octubre del 1977, en un dels moments àlgids dels 'anni di piombo'. Per què vam commemorar aquell fet? Doncs perquè resulta que on fa 41 anys hi havia la redacció de la revista 'El Papus', ara hi ha l'Institut de Recerca en Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Que on hi va haver un mitjà de comunicació al qual van posar una bomba ara hi hagi –val a dir que per pura casualitat– un centre de recerca en comunicació és una cosa remarcable i fins i tot un punt enigmàtica. El cercle s'ha tancat d'una manera rotunda i perfecta.

Tant Casals com Fernández de Castro –autor d'un documental sobre el cas que els recomano: 'El Papus, anatomía de un atentado'– explicaren coses que van deixar bocabadada la concurrència. La majoria estaven relacionades amb la manera manifestament absurda, esbiaixada i erràtica amb què aquell cas fou investigat policialment i instruït judicialment. El conjunt de despropòsits és impressionant i indica, sense cap mena de dubtes, la connivència i fins i tot la coordinació que hi havia en aquell moment entre membres de la judicatura, policies i els més obscurs personatges de l'extrema dreta. El franquisme encara estava viu, i la impunitat dels seus grans protagonistes –els qui posaven la bomba, els qui feien veure que no se n'havien adonat de qui la posava i els qui, finalment, arxivaven el cas o li encolomaven el mort als sospitosos habituals– era absoluta i indissimulada. I, com veurem ara, continua.

Al qui va permetre que un personatge com el tal Billy el Niño participés en un acte protocol·lari en una comissaria de policia no li passarà res

Les característiques del règim del 78 resulten inconcebibles sense tenir en compte que el règim del 36 va deixar les coses lligades i ben lligades, per no dir encadenades. Creuen que exagero? La setmana passada l'exinspector de la sinistra Brigada Político Social i torturador Antonio González Pacheco, més conegut com 'Billy el Niño', fou convidat pel comissari de Ciudad Lineal (Madrid) a fer una copeta per celebrar el Dia de la Policia. El comissari es diu José Manuel Mariscal de Gante y Mirón. Qui és aquest funcionari? Doncs el germà de l'exministra de Justícia del PP Margarita Mariscal de Gante y Mirón, conspícua aznarista. I de qui són fills, els germans José Manuel i Margarita? Doncs del jutge Jaime Mariscal de Gante y Moreno, que, després d'haver passat per la policia, va pertànyer al Tribunal de Orden Público (TOP). I com es diu, avui, el TOP? El TOP va ser dissolt el dia 4 de gener del 1977, i l'Audiència Nacional va ser fundada –ho endevinen?– el 4 de gener del 1977. Són el mateix, doncs? Colla de malpensats... Una cosa i l'altra no tenen res a veure. I tant que no. Pensar el contrari és un delicte d'odi, de terrorisme tumultuós, de supremacisme nazi, fins i tot ve a ser un cop d'estat i tot. Així doncs, em mereixo que em detinguin, m'emmanillin (per l'esquena) i em portin fins al Tribunal de Orden Público –ai, perdó: fins a l'Audiencia Nacional– en una furgoneta (sense cinturó de seguretat).

A qui va permetre que un personatge com el tal Billy el Niño participés en un acte protocol·lari en una comissaria de policia no li passarà res, com no els va passar res a aquells dos tipus que van amenaçar Pablo Iglesias i Carles Puigdemont des de dalt d'un tanc de l'exèrcit espanyol. Jo soc un colpista nazi supremacista, mentre que el torturador Billy el Niño és un demòcrata constitucionalista. El corporativisme amb pistola faculta a realitzar aquests capgiraments estrambòtics de la realitat. Tornen a ser els amos de la finca. Com vaig provar d'argumentar fa uns mesos en un altre article, aquesta impunitat durarà un temps. Després s'acabarà, però. El landisme polític i judicial, tal com hem vist els darrers mesos, sempre acaba ensopegant amb aquella Europa on Espriu, en un to entre irònic i desesperat, certificava que "la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç". Certament, les coses no són ben bé així, però en alguns àmbits concrets s'hi aproximen. Quan aquest despropòsit arribi a Estrasburg afloraran, per força, assumptes com els que explicava l'ARA aquest cap de setmana en relació a la guerra bruta econòmica. Llavors se sabrà tot, i passaran coses.

Més continguts de