16/07/2019

Lluna de la Guerra Freda

De llunes n'hi ha unes quantes: la de València, la del cove, la dels poetes romàntics, la dels pensadors utòpics que hi veien civilitzacions perfectes, la dels pagesos que planten els alls i les cebes en funció de si és creixent o minvant. La mateixa forma de lluna dels croissants ens remet a la Viena del segle XVII assetjada pels otomans. La que es commemora aquests dies, en tot cas, és la Lluna de la Guerra Freda, que l'any 1969 passava per un dels seus moments àlgids. Encara que pugui semblar una idea estranya, hi ha una relació molt forta entre les fantasies que s'han projectat sobre el nostre satèl·lit i la política. La tradició té molts segles, i resumir-la aquí és impossible. Un parell d’exemples. El 1667, l’editor Charles de Sercy va tenir la gosadia de publicar a París l''Histoire comique par Monsieur de Cyrano Bergerac contenant les Estats & Empires de la Lune'. Savinien de Cyrano (1619-1655), que així es deia el personatge real que va inspirar l’obra homònima d’Edmond Rostand, fa una descripció sarcàstica de la societat del seu temps a còpia de descriure els imaginaris imperis de la Lluna. I cap a finals del XIX, el 1896, el misteriós Pierre de Sélènes –mai no ha quedat clara la identitat del pseudònim– publica 'Un monde inconnu: deux ans sur la Lune' (tinc la sort de posseir-ne un exemplar en l’edició que va publicar Montaner y Simón el 1898, amb nombrosos gravats i una coberta bellíssima). En aquest cas, les fantasies projectades són de caràcter positivista: la Lluna està plena d’avenços tècnics i màquines estrambòtiques que garanteixen un ordre social paradisíac.

Cargando
No hay anuncios

La Lluna de la Guerra Freda ens parla d’un altre tipus d’ordre –un ordre tens i perillós, sens dubte, però ordre al cap i a la fi–. L’anomenada carrera espacial la inicien els soviètics amb un esperit heroic però estèticament desolat. Tenint en compte que el que s’estava dirimint era una qüestió purament simbòlica, d’ostentació de poder, l’estètica no era de cap manera un element secundari, sinó tot el contrari. Iuri Gagarin mor com ha de morir un heroi de debò, amb molta sang i només 34 anys, però el seu vestit espacial té un aspecte grotesc de rentadora. Tot fa pensar en una cosa matussera i precària, com el mateix món soviètic. Els americans, en canvi, vigilaran moltíssim aquest tipus de detalls. En aquell estadi de la Guerra Freda el veritable camp de batalla ja és el televisor i, cada cop menys, les portades de 'Newsweek'. El personal es fixarà, i gairebé assaborirà, els successius detalls de la proesa, i sabrà localitzar una certa lírica on, en principi, només hi havia una pretensió èpica. Ben aviat la cultura popular començarà a generar llegendes absurdes; els recomano, en aquest sentit, l’extraordinari fals documental del director francotunisià William Karel, 'Operació Lluna' (2002).

La conquesta de la Lluna tenia un sentit nítid fa tot just 50 anys, en un món polaritzat on tot es jugava a cara o creu. Quin seria, avui, l’equivalent d’aquell repte gegantí i delirantment car? Mart, potser? És força probable que els xinesos provin d’enviar-hi una missió tripulada, tenint en compte que han entrat molt decidits en aquesta nova competició. Sigui com sigui, la seva prioritat immediata és la colonització discreta i pacífica d’una bona part de la Terra, no de la Lluna, i amb noves Rutes de la Seda o sense. Avui alguns països africans com ara el Senegal ja són, en realitat, una província xinesa.

Cargando
No hay anuncios

La commemoració de la gesta protagonitzada per Aldrin, Armstrong, Collins i els contribuents nord-americans de l’època porta a conclusions ambigües. La primera i més clara és que un equilibri tens i perillós sempre és preferible, potser, a la pura absència d’equilibri, que és allò que caracteritza avui la política internacional. Les ocurrències de Trump no agraden a la borsa (no digui que li és igual, tot això: el raconet que té al banc per a la jubilació creix o minva gràcies a ella, no a la màgia). La Lluna de la Guerra Freda, la de fa tot just mig segle, ens fa evocar una realitat morta i enterrada, però que alguns enyoren secretament. El primer viatge al nostre satèl·lit ens retrotreu a un esforç col·lectiu que va acabar traduint-se en petits i grans avenços tecnològics que després va emprar tothom: els vidres de les meves ulleres, sense anar gaire lluny. La gesta va transformar-se també en il·lusió, fins i tot en eufòria. Més que l’ingenu logo de la NASA –una de les poques coses que no canvien– el que enyorem realment és aquella il·lusió infantil en contemplar el cel nocturn de l’estiu, en silenci.