El sistema

A Colau ningú no li pot negar una astúcia política i una extraordinària actitud assertiva

FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

El terme hebreu חוצפה s'acostuma a transcriure en anglès i en altres llengües com a 'chutzpah'. Aquesta paraula, de fet, ha passat a formar part del vocabulari universal justament perquè és impossible de traduir. No és ni elogiosa ni pejorativa, però segons la perspectiva amb què contemplem una determinada conducta, pot tenir una connotació positiva o bé negativa. La 'chutzpah' és una barreja d'astúcia i d'insolència, de gosadia i de mesquinesa, de noble empenta i de pura amoralitat, de coratge i de roïnesa. Vol dir ser alhora molt llest i molt trampós, valentment decidit i miserablement pocavergonya. La traducció més aproximada en català fora, probablement, 'barra', tot i que el terme no conté el complex conjunt de matisos contradictoris –positius i negatius– que acabem d'especificar. En anglès han desistit de buscar un terme equivalent, i de la 'chutzpah' ja en diuen 'chutzpah' amb tota normalitat. En català tenim més sort: la trajectòria vital i política d'Ada Colau i Ballano permet compendiar avui amb una exactitud inaudita el sentit d'aquesta paraula ambigua. Per cert, a qui vulgui anar més enllà d'aquest apunt li recomano el documentat –i molt ben escrit– assaig de Joaquim Roglan 'Excelentísima activista' (2016).

L'activisme subvencionat amb diner públic forma part del sistema perquè, de manera indirecta, l'acaba legitimant

Hi ha un vell truc per aixecar la camisa als més ingenus. Consisteix a proposar el següent: "Si surt cara, guanyo jo; si surt creu, perds tu". No falla mai, evidentment. A molta gent li costa entendre que es tracta d'una simple juguesca verbal, d'una aixecada de camisa pueril. És el que ha acabat passant després de les darreres eleccions a l'Ajuntament de Barcelona. Fa quatre anys, Xavier Trias hauria pogut conservar l'alcaldia sense gaires esforços, però va preferir cedir-la a la candidata que havia obtingut més vots, cosa que l'honora. Convé recordar que, en aquell precís moment, la imatge de Trias havia estat tacada pel muntatge de l'anomenada operació Catalunya, és a dir, per un exercici de malversació, prevaricació i xantatge coordinat des de les clavegueres de l'Estat per desacreditar l'independentisme. La base del sistema, ja ho veuen, també és la 'chutzpah'.

Aquest va ser el context de fa quatre anys. Algú podria pensar que l'actual és semblant, però s'equivoca: és exactament el mateix. Allò que pot atorgar l'alcaldia a Colau –els vots de Manuel Valls, que representa el sistema en estat pur– respon a la mateixa lògica, que no entén de pactes contra natura ni de consideracions democràtiques sobre la representativitat real ni d'altres tonteries ètiques per l'estil. En conèixer els resultats de les eleccions municipals, Colau va fer un llarg discurs acomiadant-se de l'alcaldia; en conèixer les intencions de Valls simplement se'n va desdir. Sense problemes. I si d'aquí mitja hora es gira la truita i toca fer un altre salt mortal, doncs el farà dibuixant una encisadora rialla, i tal dia farà un any. Suposo que ara s'entén per què he començat aquest escrit provant de definir una paraula tan semànticament complexa com 'chutzpah'.

Fa quatre anys, Colau va accedir a l'alcaldia amb 11 regidors sobre un total de 41. El percentatge era tan irrisori com el que avui tindria Ernest Maragall en cas de ser alcalde, evidentment. Però hi ha una diferència substancial: Colau ha actuat al llarg d'aquests anys com si gaudís d'una abundosa majoria. Per fer determinades coses que comprometen a llarg termini el futur de la ciutat i de les persones que hi viuen calen consensos molt grans, o bé disposar d'una rotunda majoria pròpia. I no era pas el cas. Fa quatre anys, allò que alguns anomenen "el sistema" no va piular gaire quan l'actual alcaldessa en funcions va accedir al càrrec. Aquesta vegada, però, el sistema ha picat de mans amb entusiasme, i més d'un deu haver fet una bona mariscada per celebrar-ho. Perquè resulta que el sistema, com quasi tot en aquesta vall de llàgrimes, ja no és el que era. A finals del segle XIX o començaments del XX el sistema era un home gras amb barret de copa que s'encenia un puro amb un bitllet i que, com el cèlebre senyor Ramon, "enganyava les criades". Avui el sistema és una cosa força més complicadeta i difícil d'identificar. L'activisme subvencionat amb diner públic, per exemple, forma part d'aquest mateix sistema perquè, de manera indirecta, l'acaba legitimant.

Fins aquí, la part fosca de la 'chutzpah'. M'agradaria acabar subratllant els aspectes innegablement positius de Colau, a qui ningú no li pot negar una astúcia política i una extraordinària actitud assertiva. És justament la que trobo a faltar en molts polítics, inclosos aquells a qui he votat. Així els van les coses –més ben dit: així ens van les coses.

Més continguts de