ara.cat

DIVERGÈNCIES. El millor dia d’aquesta legislatura haurà estat el primer: la vigorosa victòria electoral de l’independentisme el desembre de 2017, amb la qual ERC i JxCat es van trobar amb una segona oportunitat després d’haver fracassat en els convulsos dies d’octubre. Però uns i altres van llegir el missatge de forma diferent. Mentre Puigdemont, líder independentista més votat, imposava a la nova JxCat un relat de confrontació amb l’Estat i pretesa desobediència, ERC decidia fer un viratge estratègic i ajornar l’embat polític per tal de curar ferides i sumar forces a través de la gestió de govern. Per tant, l’acord entre totes dues forces va començar de mala manera, perquè ERC va deixar clar des del primer dia que no facilitaria més detencions i no va accedir als intents d’investir simbòlicament Puigdemont, el qual pretenia governar Catalunya des de l’exili. A partir d’aquí tot van ser retrets, recels i una absurda competició patriòtica que encenia el nucli independentista més mobilitzat mentre avorria (o fastiguejava) la resta del país. BALANÇ. Els resultats electorals han anat premiant el canvi de línia d’ERC, que ha culminat amb l’acord amb el PSOE per constituir una taula de negociació entre governs. Però al govern català la lluita fratricida entre gestió i confrontació ha acabat en un empat sense gols. La Generalitat no ha fet cap pas vers la sobirania, ningú ha desobeït ni un cop, i tothom ha aguantat els clatellots de la justícia espanyola amb una barreja de resignació i astúcia. Però, a la vegada, la falta de lideratge i la incapacitat per pactar -fins ara- uns pressupostos i marcar l’agenda política han fet que el balanç de l’activitat governamental sigui més aviat magre. Hi ha hagut bons i mals consellers de tots dos partits, però en conjunt el govern català ha semblat més pendent dels actes simbòlics, els viatges a Waterloo i les successives campanyes electorals espanyoles que no pas dels problemes reals del país. Quim Torra, un lletraferit més procliu a visitar fires comarcals que qualsevol barri de l’àrea metropolitana, ha aïllat la institució que presideix, i s’ha vist superat per les contradiccions d’un executiu que durant els avalots contra la sentència del Procés va fer el miracle de solidaritzar-se amb les protestes i reprimir-les, tot al mateix temps. PANCARTA. El final de l’esperpent ha arribat amb l’error infantil de Torra amb la pancarta del balcó de Palau -típic exemple de desobediència simbòlica: la va acabar retirant dos dies després, quan ja era tard-, que finalment li ha costat el càrrec perquè la justícia espanyola, a Catalunya, es comporta com ho feia en ple franquisme, és a dir, amb sentit polític i esperit de revenja. El president ha intentat revestir de grandesa la seva trapelleria, i carregar-li el mort a Roger Torrent (en un gest que sona a venjança de Puigdemont per l’actitud d’ERC l’octubre de 2017), però el republicà ha fet molt bé de no deixar-se entabanar per un president que en qualsevol cas té els dies comptats, i per un partit en mutació constant, que només es posa d’acord quan ha d’escenificar planys i indignacions. És possible que una part de les bases independentistes compri el relat de la dignitat contra els “traïdors”, però l’independentisme ho tindrà molt difícil si només es preocupa de la seva batussa interna i s’oblida de la resta de l’electorat. A la pròxima campanya electoral tant JxCat com ERC s’hauran d’esforçar per vendre horitzons de futur, perquè el seu passat -l’obra de govern-no trobarà gaires compradors.

ara.cat

ara.cat

COVID-19

Un final a l’altura

El Grup AgriEnergia guanya el Premi Empresa Cultura

La reforma de l'euroordre, un debat espanyol exportat a l'Eurocambra i (per ara) sense conseqüències legals

La mirada a l'insomni de David Jiménez Torres, primer premi de no-ficció de Libros del Asteroide

Solé, el primer alcalde condenado por el 1-O de los ocho que todavía tienen una causa abierta

La pressió hospitalària ja s'assembla a la de la primera onada amb 621 malalts de covid a les UCIs