Finançament autonòmic: el got mig ple
Divendres, la vicepresidenta del govern espanyol va presentar públicament la proposta del nou model de finançament de les comunitats autònomes de règim comú. Fora de Catalunya, la proposta ha suscitat una furibunda oposició per part del PP i del president socialista de Castella-la Manxa, en tots dos casos perquè consideren que no sols afavoreix excessivament Catalunya, sinó que suposa un trencament del sistema de solidaritat que ha de garantir l’Estat, i que ho fa perquè el president Sánchez ha cedit al xantatge d’ERC. Dins de Catalunya, són bastantes les veus –Junts i la patronal Foment, entre elles– que el denuncien pel contrari, afegint que consideren que queda curt respecte als compromisos adquirits pel PSOE i pel PSC en els pactes d’investidura. Qui té raó?
És evident que les primeres crítiques no se sostenen. La proposta beneficia sobretot Múrcia i el País Valencià, que són les comunitats de llarg més mal finançades; després venen Castella-la Manxa (!), Catalunya i Andalusia. Les que milloren menys la seva situació són La Rioja, Cantàbria, Castella i Lleó i Extremadura, que actualment es beneficien d’un finançament molt millor que la resta. És a dir, la proposta modifica la situació de manera essencialment correcta.
Es podria criticar que aquests efectes s’aconsegueixen a través d’un mecanisme complex i poc sòlid (el càlcul de la població ajustada, un fons climàtic, etc.), però la proposta no és més (sinó menys) complexa que el model actual i, a més, no és això el que motiva les crítiques de fora de Catalunya, sinó el fet que la reforma beneficiï qui ha de beneficiar. No són, doncs, legítimes.
Considerem ara les crítiques internes.
La legítima i explícita aspiració del catalanisme és doble: que el finançament autonòmic no constitueixi una de les causes de l’excessiu dèficit fiscal que pateix Catalunya i que la gestió dels impostos que paguem els catalans la faci la Generalitat. Tot i que sovint es confonen, es tracta de dos objectius diferents.
El primer exigiria que la millora fos de 6.000 M€, perquè aquesta és la quantitat amb què el finançament autonòmic contribueix a l’excés de dèficit fiscal: un 2% del PIB. Curiosament, aquesta és la quantitat en què milloraria el finançament de la Generalitat si la proposta que tenim sobre la taula s’apliqués sobre la població real i no sobre la població ajustada. També ens hi acostaríem si la proposta inclogués com a paràmetre el cost de la vida. El cas és que en comptes de 6.000, la proposta ens proporciona 4.700 M€ addicionals. Legítimament, uns hi poden veure un resultat insuficient i uns altres hi poden veure una millora significativa; jo em compto entre els segons.
Pel que fa al segon objectiu –la gestió integral dels impostos per part de la Generalitat–, forma part dels acords entre el PSC i ERC per la investidura de Salvador Illa, però explícitament s’hi reconeixia que aquesta assumpció de funcions havia de ser “progressiva”, i no formava part dels cinc acords l’execució dels quals havia de ser immediata: millora “substancial” dels recursos, ordinalitat, solidaritat explícita, finançament suficient de les competències no homogènies i consorci per gestionar les inversions de l’Estat a Catalunya.
Com en el cas anterior, també aquí ens trobem amb una realitat que pot ser jutjada o no com a insuficient. És indubtable que la proposta no estableix que la Generalitat gestionarà integralment els impostos dels catalans, però també és cert que s’hi fan tres passes en aquesta direcció. Primera, la Generalitat podrà participar en la recaptació de l’IRPF a partir de l’exercici 2026, una passa imprescindible perquè es vagi dotant dels recursos i de l’experiència per substituir a la llarga a l’AEAT. Segona, la Generalitat podrà participar d’una caixa única on es dipositarà la recaptació, de manera que podrà disposar automàticament dels recursos que li pertoquen (com si els hagués recaptat ella). Tercera, la Generalitat podrà optar perquè el finançament de les competències no homogènies es realitzi mitjançant un percentatge de la recaptació de l’IVA (com seria el cas si el seu finançament fos via concert).
En definitiva, és cert que la proposta és una modificació del sistema de finançament ordinari, però també és cert que permet que les comunitats puguin optar per evolucionar en la direcció del sistema de concert, i és obvi que aquestes opcions es creen per acomodar els objectius dels partits catalanistes. Els impacients tenen motius per a la insatisfacció, perquè no s’estableix l’objectiu final, mentre que els pacients poden sentir-se satisfets sabent que l’objectiu final és molt lluny (a la Generalitat li costarà més d’una dècada construir res semblant a l’AEAT) i que la qüestió és poder fer les primeres passes. També en aquest cas, jo em compto entre els segons.