Finançament: un salt en el benestar de Catalunya
Les xifres macroeconòmiques diuen que l’economia catalana i l'espanyola van bé. El PIB creix i la desocupació baixa. Però la majoria de la gent no ho nota en el seu dia a dia. Els salaris continuen estancats, el cost de la vida puja i la sensació general és que, per molt que treballis, cada dia costa una mica més arribar a final de mes.
En aquest context, hi ha una majoria –el que havíem anomenat durant dècades “classe mitjana”– que viu atrapada entre dues fronteres: massa rica perquè les institucions l’ajudin directament, però massa pobra per sortir-se’n sola. Ha fet tot el que se li va dir que calia fer: estudiar, treballar, cotitzar, complir. Ha fet els deures, amb la promesa que així les coses li anirien bé. Però sembla que mai no és suficient. Moltes famílies avui senten que, malgrat tot el seu esforç, viuen o viuran pitjor que els seus pares i mares.
Aquesta és una de les causes de la desafecció política. Avui una gran majoria comprova diàriament que la política se n’ha oblidat: no parla de la seva vida ni s’ocupa dels seus problemes. Aquesta majoria sosté el país, però sovint se sent invisible. I quan la majoria de la gent se sent abandonada, tot l’edifici social s’afebleix i, fins i tot, es posa en qüestió el valor de la democràcia.
Aquest malestar no s’arreglarà només amb discursos. Necessitem uns recursos que avui tenim, però dels quals no gaudim. Tothom sap que hi ha una negociació en marxa per a un nou acord de finançament per a Catalunya amb el govern espanyol. Però no es tracta només d’una xifra per exhibir, sinó d’una eina per canviar vides. El que està en joc és un salt endavant en l’autogovern que millori la vida d’aquesta majoria invisible. Cal un nou estat de benestar a Catalunya.
Penso, per exemple, en la proposta que va debatre darrerament el Parlament per garantir la gratuïtat per a tothom de les activitats extraescolars o els menjadors escolars. La igualtat d’oportunitats comença des de petits: que els teus fills o filles puguin jugar a futbol, aprendre anglès o fer dansa no pot dependre del teu codi postal. I aquesta gratuïtat ha d’arribar a tothom, també als qui queden sovint en terra de ningú.
El mateix passa amb la salut. Anar al fisioterapeuta, al psicòleg o al dentista ha de ser un dret universal, no un luxe. Fins i tot en aspectes més concrets, com el suport a persones amb necessitats especials o dietes específiques –com les persones celíaques–. Hem de garantir que viure bé no sigui més car per a ningú. Són mesures que alleugereixen la càrrega sobre les famílies i redueixen desigualtats imperceptibles.
Recosir aquestes fractures és, al capdavall, una manera de reconstruir la societat. Perquè avui no ens podem permetre limitar-nos a defensar les institucions que tenim mentre altres les qüestionen. Hem de sortir a l’ofensiva: les hem de millorar. La nostra política i les nostres institucions han d’anar de bracet del dret a viure millor.
Per això, un nou finançament ha de ser una eina per fer país, i donar resposta als dos reptes de futur de la nova Catalunya.
El primer és econòmic: necessitem que les institucions del país corregeixin un model de creixement que es basa massa sovint en feines precàries i sous baixos. Avui creixem perquè som més població treballadora, no perquè els catalans i catalanes siguem més rics o les nostres empreses més productives. Catalunya ha de trobar el seu propi camí, diferent del model de creixement espanyol, apostant per sectors de valor afegit i llocs de treball que garanteixin un futur.
El segon repte és territorial: avui tres de cada quatre catalans viuen entre l’AP-7 i la costa. La resta del país es va buidant a poc a poc. Cal revertir aquesta tendència, que cada dia va a més. Aquí necessitem una aposta estratègica del govern del país arreu del territori, especialment les ciutats mitjanes, per diversificar i reforçar les economies locals, potenciar la formació i atraure inversió estrangera, per garantir oportunitats laborals de qualitat i un transport públic eficient.
Una gran majoria dels catalans fa anys que compensa amb els seus impostos el dèficit fiscal amb Espanya. I ja no pot més ni rep el que li toca. Tenim l’oportunitat d’obrir aquesta nova etapa si comptem amb els recursos que necessitem. Perquè ningú es trobi en la situació de ser massa ric per ser ajudat i massa pobre per tirar endavant sol. Perquè la política torni a ser útil i connecti amb la gran majoria de catalans i catalanes.
És el primer pas per revertir la frustració cap a les nostres institucions. Per començar a reconstruir la confiança i tornar-nos a agradar com a país.
