Finançament en temps d'embrutiment
Després de deixar anar al Congrés una bomba fètida sobre prostíbuls i el difunt sogre de Pedro Sánchez, Alberto Núñez Feijóo va fer aturada a Barcelona per prometre finançament per a Catalunya. Ho feia mentre el govern d'Espanya i ERC continuaven les negociacions sobre aquesta mateixa matèria i apareixia a la pantalla la possibilitat (després desmentida des de Junts) d'una trobada entre el susdit Pedro Sánchez i Carles Puigdemont. La proposta de Feijóo sobre el finançament de Catalunya no contenia estudis de balances fiscals, ni tan sols anuncis de pluges de milions. Només una proposta en estat gasós que el mateix Feijóo imaginava concretant-se “en una taula” i no “en una sala”. La taula imaginària de Feijóo tenia una connotació positiva, de negociació transparent i lleial a Espanya. La sala, en canvi, funcionava com a referència obscura, perquè remetia a la sala on es van fer la foto Puigdemont i Santos Cerdán el dia de la seva primera trobada, que de fet no es va produir per negociar el finançament sinó l'amnistia. Tant se val, perquè després tot va a parar a l'epígraf “coses que demanen els catalans”, reivindicacions i negociacions que són triturades i empastifades sense contemplacions als mitjans de comunicació i a les xarxes del periodisme porqueria, fins a convertir-les en una massa amorfa i il·legible.
Que Santos Cerdán fos el negociador de l'amnistia és munició per a la demagògia de la dreta nacionalista. Per altra banda, fins i tot en un ple extraordinari com el de la setmana passada, al qual Pedro Sánchez es presentava acorralat, encara Feijóo i el PP es van extraviar en aquesta mena de trumpisme malalt que es dedica a remenar femta entorn de la família, directa o política, del president espanyol. Com si l'excavació o la invenció de porqueria fos per ella mateixa un argument polític o una proposta de govern. Pel que fa a Abascal i els seus, a part d'insultar, cridar i fer impossible el debat, van acabar repetint el numeret d'aixecar-se i sortir de l'hemicicle. Segurament ja és tard per al parlamentarisme espanyol, però les mesures punitives contra els comportaments inacceptables dins la cambra són, de cada dia més, una necessitat peremptòria.
Les negociacions del finançament, tanmateix, segueixen desprenent la sensació de conduir a un lloc diferent del que diuen cadascuna de les parts: no és (no pot ser) una declaració de sobirania fiscal i financera com pretén ERC; tampoc és (ni pot ser) un sistema aplicable a totes les comunitats autònomes com vol suposar el PSOE, i per tant tampoc és (ni pot ser) una simple ronda de cafè per a tothom com denuncien des de Junts. Què és, doncs? Segurament un acord impossible de tancar de manera raonable en un context de crispació i embrutiment màxims de la política. El darrer baròmetre del CIS només és favorable, precisament, a Vox, una mala notícia en la qual tothom pot cercar la seva part de culpa, però en què el PP en té, de llarg, més que ningú. Si aquesta tendència va a més, el temps de la política porqueria no haurà fet més que començar.
