Finestreta única: més control per a res
El govern espanyol ha creat un registre únic d’habitatges turístics. Número obligatori. Finestreta única. Traçabilitat digital. I ja hi ha recursos davant el Suprem per invasió de competències. Andalusia i associacions del sector l’han impugnat. Les comunitats defensen el seu terreny. L’Estat vol centralitzar dades.
La discussió jurídica és intensa. L’econòmica, menys. ¿El problema és que no sabem quants pisos turístics hi ha o que falten habitatges?
Espanya té al voltant de 300.000 habitatges anunciats en plataformes de curta durada, segons diversos estudis privats. En ciutats com Barcelona i Màlaga, el seu pes és rellevant. Però encara que desapareguessin tots els pisos turístics demà, la tensió no s’evaporaria.
El registre parteix d’una premissa implícita: si ordenem, identifiquem i controlem millor, el mercat es corregirà. Però el problema immobiliari espanyol no és d’informació: és d’escassetat en determinades zones on la demanda supera àmpliament l’oferta disponible. La creació d’un número estatal no afegeix ni un sol pis al parc residencial.
El registre no suposa cap incentiu. Només afegeix una capa de supervisió. A més, el conflicte competencial revela una altra qüestió. En matèria d’habitatge se superposen normes europees, estatals, autonòmiques i municipals. Llicències locals. Registres autonòmics. Ara número estatal. Possibles restriccions de comunitats de veïns. Cada nivell afegeix el seu instrument. El resultat és un mosaic regulatori cada vegada més complex.
Aquesta complexitat genera litigis. Inseguretat jurídica. Costos administratius. I, sobretot, incertesa per a qui inverteix. En els últims anys, la política d’habitatge ha actuat sobre símptomes visibles: preus, contractes, perfils de comprador, ús de l’immoble, pisos turístics. Cada intervenció respon a una pressió social comprensible. Però cap resol el nucli del problema si no va acompanyada d’un augment significatiu del parc disponible.
Regular és més ràpid que construir. Crear un registre és immediat. Augmentar l’oferta exigeix sòl, planejament àgil, finançament, col·laboració público-privada i estabilitat normativa a llarg termini. És menys vistós. I políticament menys rendible.
El debat sobre el registre estatal pot acabar al Suprem. Però fins i tot si l’Estat guanya, l’escassetat continuarà. Perquè l’arrel no és la manca de finestretes úniques. És la manca d'habitatges suficients als llocs on la gent vol viure. Mentre aquesta equació no canviï, cada nova eina administrativa serà un pedaç. I els pedaços, per definició, no amplien l’estoc. Només compliquen encara més l’escassetat.