Entre fiscals i patronals

Tinc al·lèrgia a la violència, però no hi ha violència més gran que la institucionalitzada

Pere Casaldàliga

Perplexitat sense ingenuïtat: quan vaig llegir que el fiscal anticorrupció del Regne d’Espanya sostenia, fa res i sense despentinar-se, que "no hay evidencia de ilegalidades como la operación Catalunya", vaig tenir tres reaccions consecutives i una recaiguda per indisposició democràtica severa. La primera reacció, per mínima qualitat institucional i de criteris laborals, exigir-ne la dimissió immediata o el cessament fulminant –per incompetència manifesta o per encobriment evident, tant se val–. La segona, la radical necessitat de no perdre la capacitat d’indignació per no acabar d’acostumar-nos mai, nefast 155, a la penúltima barbaritat del poder. I la tercera, un salvífic atac de memòria contra els ordidors de tant oblit sobtat. Tot plegat, a través d’un dilema, una composició de lloc i un dubte raonable: ¿aquest fiscal viu al mateix indret que nosaltres? (Espòiler: sí, però als despatxos de dalt que el menen). Una pregunta que m’ha fet rememorar la que li feren fa vint anys al periodista Pepe Rei –resum de vida en democràcia grisborbònica: cinc cops detingut, quatre empresonat i mai condemnat–. En la darrera detenció, el 2001 i després que edités Un rey golpe a golpe, un policia li va clarificar l’evidència, als baixos de la comissaria madrilenya de Canillas i sense cap retret ni mal to: "Pero Pepe, en qué país te piensas que vives?"

Sigui com sigui, no cal gaire traducció ni cercar un secret subtext en les paraules: el màxim responsable d’estudiar les trames corruptes –tocades amb uniforme policial, ordres polítiques directes i finançament públic– es veu que no en sap res i no veu indici ni evidència on ja hi ha reconeixements més que explícits i molt bona feina periodística des que Pedro Águeda ens va desvelar, el llunyà 2015, la policia patriòtica de Fernandez Diaz. Oftalmologia d’estat: el ministre de l’Interior està imputat i el fiscal en cap anticorrupció no hi veu evidències. Las gafas del cerca. Per sort, l’atac de memòria queia en cascada irrefrenable d’evidències. Començant pel primer i el més fefaent: el fet insòlit, sumari Villarejo, pel qual la mateixa Fiscalia és qui ha demanat "expurgos previos" del contingut abans d’aixecar el secret de sumari. Raó? Raó d’estat invocant la seguretat nacional. Els mateixos que no veuen indicis són els mateixos que els esborren. I malgrat tot, cap catifa pot amagar-ho.

Antologia de rigor, per si contribueix a evidenciar-ho: posem per cas, uns polis que el novembre de 2012 es palplanten a la Ciutat de la Justícia a demanar l’escorcoll polític de la seu de CDC sense cap base judicial –la dada: va motivar una queixa formal del Consell Fiscal–. Continuem: un escamot de comissaris que es persona a Andorra per fer xantatge a uns banquers a canvi de la captura de pantalla que acreditava –veritat templària– el frau continuat de la nissaga Pujol. Més encara: del control i compravenda del xòfer de Bárcenas als informes apòcrifs de la UDEF sobre Xavier Trias o Podem i fins a les evidents declaracions del comissari Pino en seu judicial l’octubre passat: "Hemos hecho cosas por España que pondrían los pelos de punta". El llistat és d’una evidència esgotadora, mentre l’agudesa visual dels fiscals de no veure-hi res és inversament proporcional a la de veure de tot en cada respir independentista o en la lletra d’un raper. Contrapunt únic: tampoc hem vist res, en quatre dècades, de les martingales continuades de Juan Carlos I de Borbó. Quan arbitrarietat rima amb impunitat: d’estat, és clar.

A la duracràcia negacionista del fiscal, cal afegir-hi simultàniament el desvergonyiment patronal dels darrers dies, també obsedits en la teoria de la negació: reneguen de la realitat i sospito que s’ho creuen i tot. Cimera en sagristia, la coral patronal reclama decimonònicament –Foment first– la propietat del país. La resta, fullaraca. No m’estalvio de dir que qui prenia la paraula va ser membre del comitè executiu d'Unió Democràtica –tres cops condemnada per finançament il·legal– i que tot just fa un any i en els primers compassos de la maleïda covid va reclamar, desbordant solidaritat, facilitar acomiadaments i rebaixar impostos. Ja se sap, la sanitat pública que ens ha salvat es paga sola. De lliçons, com se sol dir, les justes. Però un cop escoltada la intervenció, vaig ratificar el perillós deix classista i el cinisme hipòcrita del contingut. Des de 2008, Catalunya acumula el trist record de 130.000 desnonaments: 323.705 persones foragitades de casa seva. Exactament quanta violència és això? Qui l’ha perpetrada i amb quins suports? I quants no l’han condemnada mai? Oyen ese silencio? Estirabot: per radical antisistema, ja em disculparan, em surt Blackstone i Cerberus, els fons voltors rapinyaires que volten per la ciutat amb vandalisme impune de mercat. Societat fatigada cavalcant dues crisis, després de la darrera onada de protestes al carrer arriba la darrera dretada del PSOE: rere una orgia immobiliària brutal, un rescat bancari vergonyós i un milió de desnonaments arreu de l’Estat des del 2008, el PSOE proposa... beneficis fiscals als propietaris. Tot just el que necessita l’emergència habitacional i el vulnerat dret a l’habitatge: premiar-ne els responsables. Què pot sortit malament?

Acabo en triple salt, al gra i sense palla. Moll de l’os: cal afirmar categòricament que si Pablo Hasél encara està empresonat i si Catalunya encara encapçala el rànquing de desnonaments diaris –34 al dia– no es deu ni al zel judicial ni a l’actuació policial. Remet directament a una decisió política. En plata, perquè és ben senzill: si el gobierno más progresista de la historia, que ha tingut 15 mesos, hagués anul·lat la llei mordassa i altres preceptes embogits encara vigents al Codi Penal, Hasél no seria a la presó. #findelacita Si la llei, que la fan els polítics, hagués blindat el dret fonamental a l’habitatge, no parlaríem de la sagnia quotidiana de desnonaments –i si el TC no hagués tombat el decret català, tampoc–. Caldrà començar a parlar d’un singular grup bombolla: determinats fiscals, comissaris patriòtics i patrons classistes, concorren alhora en conxorxa sistèmica per impedir la democratització de la democràcia. Entre fiscals que fan de patrons i patronals que s’erigeixen en fiscals, anem apanyats. 

David Fernàndez és periodista i activista social