Flors a cada instant
Llegeixo a l'ARA que “un terç de les morts per calor a les ciutats s’evitarien si els arbres cobrissin el 30% de l’espai”. Ho publica la revista The Lancet segons un estudi de l’Institut de Salut Global de Barcelona.
No cal parlar dels percentatges d’escalfor en una plaça dura o en una plaça arbrada i de com repercuteixen en la salut i la vida, perquè tothom coneix la diferència entre un lloc amb vegetació o sense. Ja sigui el pati d’una escola, un camí de muntanya, una carretera, un carrer, el jardinet d’una casa, la terrasseta d’un pis, l’era d’una masia o una plaça. Però una idea tan lògica, que els gossos coneixen a la perfecció, com que l’ombra és pràctica a l’estiu, s’ha abandonat a favor de les boles gegantines de formigó sobre més formigó. Algú dirà que els arbres i les flors s’han de cuidar i regar i que l’erari públic no està per a això. És un error. Les ciutats amb flors i plantes són cultura i els jardiners i floristes agents culturals. Les plantes són tan supèrflues i tan necessàries com els llibres, la música o la moda. Que hi hagi flors a les finestres, al damunt de les cabanes de pastor, a les masies, als balcons de les ciutats, que hi hagi parcs i jardins, és la diferència fonamental. Veiem pobles i ciutats plens de flors, per exemple al País Basc, a Suïssa, i ens sembla bonic i generós. Jo no puc ser més feliç quan veig que, en un poble, algú ha posat un test a la porta de casa seva, perquè sí, perquè els que passen el vegin. Regar plantes és també una manera de contribuir a la vida. A Catalunya hi ha el moviment Viles Florides, que valora i propaga això: que hi hagi viles amb flors. És una bona notícia que a Ripoll, Reus, Queralbs... hi hagi, segur, menys morts dels que diu l’estadística que hi ha a les viles apagades.
