Foc: un canvi de model

Quan el foc mostra el seu poder destructiu prop d’una casa o dels conreus que són el resultat de l’esforç de moltes generacions arrelades a aquella terra és impossible no commoure’s. Seria una gran insensibilitat dir-los que només és una espurna del que està passant en el planeta.

¿Com podem explicar que el foc és inherent al bosc i que els humans durant mil·lennis en controlàvem la fúria, potser sense saber-ho? Del bosc n’obteníem l’energia necessària per escalfar-nos, per cuinar, per a molts cavalls d’energia quan vam aprendre a regular el vapor, perquè durant molt temps el que feia moure bona part de la indústria i del ferrocarril eren productes que s’extreien del bosc. No calien plans de gestió forestal, ni experts en protecció que diguessin als nostres avantpassats que els masos s’havien de construir en turons assolellats allunyats del bosc, però que calia anar a buscar llenya. Tots els humans eren com formigues que retiraven combustible dels boscos. Calia que els troncs dels arbres dels quals volíem utilitzar la fusta fossin de gran diàmetre. Els rebrots petits que impedien diàmetres generosos de faigs, roures, castanyers i d’altres arbres que senyorejaven al bosc es feien servir per a la vida quotidiana amb una naturalitat que ara ens costa d’imaginar.

L’aparició de combustibles més còmodes va anar deixant vegetació que abans ens era útil al bosc, i aquest es va anar densificant. Cada primavera broten bedolls, verns i plaents enfiladisses, i des de fa més d’un segle ja no anem a buscar combustible. Cada any acumulem més possibilitats de foc forestal i de més fúria del foc.

Els canvis de model econòmic, energètic, industrial, social tenen conseqüències que abans es corregien amb la suma d’accions individuals. Però això ara ja no és possible, i qui actua en nom de l’interès general, és a dir, l’administració, ha de trobar una manera diferent d’impedir les conseqüències negatives dels canvis de model.

Algunes boscanes on s’ha seguit retirant el combustible sobrer i s’ha procurat aconseguir individus arboris madurs i sans mantenen l’esplèndida complexitat d’aquest gran tapís verd que anomenem bosc.

És difícil parlar de com arrancarem bardisses i plantes enfiladisses, que hem de retirar més de la meitat de la massa forestal i trencar, amb la presència de conreus, la terrible continuïtat de la verdor que entapissa els massissos que segur que un dia cremaran.

Si el model clàssic de família pagesa no pot garantir la recuperació de boscos fèrtil i aclarits, caldrà pensar en una explotació agrària diferent, adaptada a la nova societat. Si no podem ni volem tornar a la cuina econòmica, hem de pensar a escalfar els grans edificis (presons, instituts d’ensenyament, hospitals) amb biomassa d’origen forestal. Altrament, el bosc acabarà cremant i les altes temperatures i la terrible acumulació de combustible ens oferiran uns incendis furiosos que superaran la capacitat d’extinció fins i tot dels millors sistemes d’extinció. El fum d’aquests grans incendis empitjora l’acumulació de diòxid de carboni; en canvi, si la retirada i l’aprofitament es fan correctament, el fum el podem filtrar.

Però quan veiem una dotzena d’arbres ben atapeïts prop d’una urbanització i les enfiladisses festejant-los, ho qualifiquem de patrimoni vegetal, sense adonar-nos que mai el bosc havia sigut tan perillós i tan habitat. A mi també m’agrada fer fotografies a la frondositat, sempre fa sensació de frescor, i és un parany per al nostre sentit de protecció. Un incendi que avança a més de mil graus convertirà aquesta vegetació tendra i frondosa en fulles seques que cremen abans fins i tot que hi arribin les flames.

Fa quinze anys vam intentar començar pel Bages, amb una instal·lació de crema de biomassa forestal a la presó de Lledoners, i unes brigades de presos en programes de reinserció que feien, a petita escala, treballs de gestió forestal; el projecte ho feia a gran escala. Els que ens substituïren ho van aturar. Era, només, una gota en l’oceà.