Els fossers
El fosser és el que obre fosses, l'enterramorts. Espanya es considera el segon país del món amb més fosses comunes després de Cambodja, que ostenta aquest rècord macabre com a resultat de les massacres perpetrades l'any 1975 pels Khmers Rojos a les ordres del sanguinari Pol Pot. Allò, per cert, també va ser un genocidi, perquè “genocidi” (per a sorpresa de l'alcalde de Madrid i dels qui pensen com ell) no és una marca de la qual ningú tingui l'exclusiva, sinó la pràctica d'exterminar la població d'un indret. A Cambodja, el deliri totalitari de crear una “nova societat” va dur a l'assassinat de tots aquells que no es consideraven dignes de formar-ne part. Entre el 1975 i el 1978 s'hi van assassinar entre 1,5 i 2,2 milions de persones, i les dades oficials parlen d'unes vint mil fosses comunes escampades per tot el país.
A Espanya no existeix un recompte oficial de les víctimes de la Guerra Civil, de manera que els càlculs oscil·len entre les 190.000 i les 500.000 víctimes. El nombre de fosses comunes en territori espanyol seria d'entre 2.000 i 3.000. Per als que encara avui discuteixen o neguen la necessitat de les polítiques de memòria democràtica (a les Balears el PP i Vox es preparen per derogar definitivament la llei autonòmica sobre aquesta matèria, com ja han fet en altres comunitats), o s'hi enfronten acarnissadament, les dades els desmenteixen de manera rotunda.
En un país així, que el secretari general del partit que aspira a governar afirmi que cal enterrar el govern actual dins una fossa, és més que ofensiu i més que preocupant. Més que més, quan el partit en qüestió, el PP, és descendent ideològic directe dels que obrien les fosses de fa noranta anys. I encara més si tenim en compte que l'única possibilitat que té el PP de tornar a la Moncloa passa pel mateix peatge aritmètic que la majoria dels governs autonòmics i municipals amb què compta actualment: dependre de l'extrema dreta de Vox, que no tan sols descendeix del franquisme sinó que el reivindica i l'enalteix obertament.
En una democràcia sòlida, el tal Tellado pagaria un exabrupte com aquest amb la seva carrera política. La situació actual, però, no tan sols no és de solidesa democràtica, sinó que es pot descriure com una carrera pendent avall sense frens, i no tan sols a l'estat espanyol. Les notícies que arriben de França, d'Alemanya, del conjunt de la Unió Europa, del Regne Unit i dels EUA mostren una erosió de les democràcies liberals (de les seves institucions i mecanismes de governança, però també de la idea mateixa de democràcia) com no havíem conegut fins ara. A Espanya el fenomen agafa característiques pròpies, perquè en quaranta anys i escaig la democràcia no s'hi ha acabat ni tan sols de desplegar. Cada dia es produeixen esclats d'una violència gestual i verbal irrespirable. Hi ha un desig de violència, un anhel de veure tornar els fossers, una pulsió guerracivilista que va des d'un Trump que amenaça la ciutat de Chicago (com abans la de Los Angeles) fins als Tellados i als incomptables fantasmes de l'extrema dreta hispànica. Alerta.