El francès emprenyat
França està obsessionada amb el seu declivi. La incertesa i el descontentament fa temps que alimenten un electorat cada cop més frustrat. El diari LeMonde parlava fa unes setmanes de “la fúria dels salaris baixos”. Les vagues apareixen en sectors on fins fa poc no hi havia grans mobilitzacions. Les protestes s’han anat escampant, tímidament, entre els treballadors de Decathlon, Leroy Merlin, Labeyrie o H&M arreu de França; entre aquells que van fer l’esforç de continuar treballant durant els pitjors moments del confinament de la pandèmia, sense rebre cap reconeixement social o laboral de les seves empreses. Són els oblidats de la represa econòmica, penalitzats per la inflació, l’encariment del preu de l’energia i dels lloguers, i se senten exclosos dels beneficis de la recuperació del creixement. El malestar econòmic es barreja amb les mobilitzacions anti, en totes les seves declinacions, i especialment els antivacunes, que pràcticament cada cap de setmana desfilen per les ciutats de província de la França perifèrica. Els francesos viuen en una angoixa existencial que les xifres macroeconòmiques no recullen, però que tenyeix qualsevol anàlisi de la situació.
No són els armilles grogues del 2018, que encara habiten els malsons d’Emmanuel Macron, però són un potent soroll de fons.
CULPABLES. Des que el 1995 el tres vegades ministre (que s’autoetiquetava com a liberal) Alain Madelin va admetre “l’avaria de l’ascensor social” francès, la fractura social encara s’ha fet més profunda. Per a Madelin el problema era la burocràcia que frenava l’emprenedoria. Per a l’esquerra són les desigualtats, que comencen ja al sistema escolar, l’endogàmia de les elits i un sistema econòmic que condemna a realitats molt diferents. L’extrema dreta ha fet de la immigració l’amenaça contra una “classe mitjana que no vol ser substituïda”, deia ahir el candidat ultra Éric Zemmour.
El discurs reaccionari es reforça a través dels seus propis altaveus mediàtics i el poder financer que els alimenta. Les cadenes d’informació 24 hores connectaven aquest diumenge en directe amb el primer míting oficial de Zemmour com a candidat a l’Elisi. Retransmissió completa d’una “reconquesta” -com anuncia l’eslògan amb lletres gegants de l’escenari- escenificada amb banderes, crits d’eufòria i esbroncades a la dreta i l’esquerra tradicionals, i a la buidor del macronisme.
La politització de la nostàlgia i l’exclusió com a criteri ofereixen a l’extrema dreta el monopoli de l’escena mediàtica i política. Ara per ara, Le Pen i Zemmour sumen, segons les enquestes, entre el 35% i el 45% de la intenció de vot en la primera volta de les presidencials del mes d’abril.
IMPREVISIBILITAT. El debat sobre la “preferència nacional” ho contamina tot. El xovinisme com a solució màgica per a qualsevol problema, ja sigui la inflació o l’atur, o la crisi migratòria i els problemes d’habitatge. I tothom s’hi veu arrossegat. L’argumentari de l’extrema dreta s’infiltra en cada debat electoral.
Emmanuel Macron va ser el primer a desmuntar un marc polític tradicional. Ara fins i tot la recentment escollida candidata de la dreta, Valérie Pécresse, promet que vol “canviar el sistema”. Però, en la irracionalitat de la lluita pel poder, la imprevisibilitat del vot dels francesos s’ha convertit en un factor clau. Macron aspira a ser el primer president francès que aconsegueix la reelecció en els últims vint anys. Però el brunzit del descontentament s’escampa, altre cop, en sordina arreu de França.
