Francesc Layret, home de lleis (1929)
Peces històriques
De l’article de l’advocat i periodista Pere Coromines (Barcelona, 1870 - Buenos Aires, 1939) publicat a La Campana de Gràcia (30-XI-1929) en record de la mort de Francesc Layret (Barcelona, 1880 - 1920), esdevinguda tal dia com ahir de fa cent-cinc anys. Layret, polític i advocat laboralista, era amic de Lluís Companys. Plegats havien estudiat batxillerat i Dret. Eren capdavanters de l’obrerisme republicà a Catalunya junt amb Salvador Seguí, ‘El Noi del Sucre’. Els pares de Seguí havien estat jornalers dels pares de Companys a la finca del Tarròs, població on havia nascut el futur president de la Generalitat.
Devia ser en les eleccions municipals de la tardor de l'any 1905 que Francesc Layret fou elegit regidor per la ciutat de Barcelona. Essent jo cap de la Secció d'Hisenda, el vaig tenir a la Comissió, per algun temps, de president. Acabava de cessar Ildefons Sunyol, que havia estat el meu patró a l'Ajuntament, i vaig tenir ventura de Layret per tirar endavant els projectes tècnicament elaborats per mi. Era més jove que jo, i vull creure que aquesta fou la causa del respecte i de la consideració que sempre em va tenir. [...] Ell i l'Albert Bastardas, que es cuidava de les coses de Foment, llevaren molt alta, per aquells temps, la bandera de la moralitat republicana, que tants d'altres havien de sollar temps a venir. Fins que em vaig retirar per sempre més de la política, l'any 1916, el meu tracte amb Francesc Layret fou constant. [...] Els qui no coneixien íntimament Layret no comprendran mai com, sota el seu aspecte inflexible i rígid, palpitava un cor tendre. Del seu natural, era un home dolç, físicament dèbil. I aqueixa aparent contradicció es revelava principalment en els discursos i conferències, quan la seva paraula càlida prenia una expressió dura i dibuixava en l'aire les arestes d'una idealitat intransigent. L'esforç que havia de fer per caminar i sostenir-se havia marcat en la seva cara el rictus d'una contracció dura. Però quan estàveu sols amb ell, l'expressió del rostre se li ablania i quedàveu sorpresos d'aquella generosa bondat, de la seva humaníssima transigència. En la seva concepció social hi havia una aparent contradicció molt semblant a la de la fesomia amb el caràcter. En la forma, era un jurista, un home de lleis i, entenguem-nos bé, de la llei com sempre ha estat la llei: fórmula dura, coactiva, estricta en els seus manaments. Però en la substància, no admetia limitacions al seu anhel de justícia, que el duia a estar, per l'home, enfront de la família, i, per l'obrer, enfront del capital. Encara que en els sis darrers anys de la seva vida no ens vàrem veure tan sovint, vaig poder comprendre que el fet de la Revolució Russa l'havia afectat profundament. A dins de la seva fórmula dura de la llei, s'hi precipitaven les més humanes possibilitats. [...] En les lluites per la sindicació obrera havien de trobar Layret disposat a la "defensa, jurídica", del dret d'associació utilitzat per a fins revolucionaris. Però a res més; perquè difamarà la seva memòria qui vulgui complicar el nom de Francesc Layret amb cap actuació sanguinària, ni com a autor, ni com a còmplice, ni com a inductor. En la vida honesta i pacífica de Francesc Layret no hi ha altra sang innocent vessada que la seva el 30 de novembre de 1920. No sé què em repugna més dels seus assassins, si la covardia o la poca-solta.
