Francesco Tonucci: "Un infant no se suïcida, un adolescent sí"

Aquesta frase del títol t’obre els ulls. Francesco Tonucci, el gran pensador i pedagog italià, el creador del concepte la ciutat dels infants,la diu perquè entenguem la importància de donar oportunitats als infants perquè es frustrin, perquè s’arrisquin en el seu aprenentatge autònom, perquè aprenguin sols. Com? Amb llibertat. Els nens i nenes no necessiten que els protegim, sinó que els deixem sortir al carrer a jugar, anar sols a escola –hi ha dades que diuen que si hi van sols són més puntuals–, anar a comprar pel barri. "En realitat, a més autonomia, menys risc".

"Els nens aprenen a parlar sols, amb prova error. Ningú no els hi ensenya", diu Tonucci. "Si intentéssim ensenyar-los a parlar, potser tindríem molts afàsics", bromeja. Si de ben petits no els deixem que s’equivoquin i que es relacionin amb el món sense tuteles –amb els amics, amb els veïns, amb els mestres, amb els desconeguts–, si els sobreprotegim, si hi estem sempre al darrere i a sobre, si no deixem que es pelin els genolls, que es barallin i que plorin, quan de més grans –d’adolescents– hagin d’afrontar problemes, llavors potser ja serà massa tard. "Viure la frustració als 4 o 5 anys és totalment diferent que viure-la als 14. Un nen plora, ho explica als pares... i l’endemà torna a jugar, potser fins i tot amb qui li ha fet una mala passada". Segons Tonucci, l’increment de depressions (i de suïcidis) en l’adolescència té molt a veure amb unes infàncies de cotó fluix.

Aquest dijous vaig mantenir una conversa pública amb el savi i provocador Tonucci a la Biblioteca García Márquez, plena de gom a gom, dins el cicle Educació per construir futurs habitables organitzat per l’Ajuntament de Barcelona. "Els nens no són ximples –va repetir més d’un cop–. Un infant que encara no camina, quan veu uns graons no s’hi llança de cap, es gira i, grapejant, els baixa de recules". L’obsessió per la seguretat, que va començar als anys 80, ens ha portat a tallar les ales a la infància. Amb la nostra mirada adulta poruga, només veiem perills. Ells veuen un món per descobrir, tenen fam d’aprendre, de viure, d’anar més enllà. I no fem sinó posar-los traves, vigilar-los, encapsular-los en espais tancats. Tonucci diu que és veritat que ara hi ha més cotxes, però remarca que "és totalment fals que la ciutat sigui més perillosa que fa 40 o 50 anys". Avui hi ha menys accidents i menys delictes.

Què demana, doncs, als pares i mares, als alcaldes de les ciutats i els pobles? "Feu que els vostres fills i filles, que tots els nens i nenes, surtin a les places i els carrers a fer la seva. Expulseu-ne els cotxes i poseu-hi infants, i ja veureu com ells i, a remolc, tots nosaltres vivim millor. La ciutat guanyarà qualitat, els adults ens comportarem millor, els ajudarem". Per art de màgia, la ciutat es farà més humana. I els infants entendran i experimentaran ells sols els límits i els perills.

Quan diu aquestes coses amb contundència i radicalitat (també és molt crític amb el sistema educatiu, però això donaria per a un altre article), a Tonucci se l’acusa d’ingenu, de bonista, d’idealista. La seva resposta? "En un món com aquest, que et diguin ingenu és un gran compliment". No és cínic ni dolentista ni fatalista. Està convençut que Trump devia ser un nen que no sabia jugar. Ara ho estem pagant tots plegats.

"Assumir els nens com a paràmetre no vol dir infantilitzar la ciutat, sinó beneficiar a tothom". Tonucci no vol parcs infantils tancats i protegits, sinó eixos verds on hi hagi nens i gent gran. "Als parcs, els nens es cansen de seguida. És molt estrany: un nen que juga no es cansa mai! S’oblida de menjar i fins i tot de fer pipí. Què vol dir que es cansin d’estar al parc? Que en realitat no han jugat". "Els adults juguem per divertir-nos, per guanyar... Els nens juguen per jugar, és la utilitat de l’inútil". Einstein deia que "el joc és la forma més alta d’investigació". "Fora de casa, amb els amics, els nens i nens aprenen coses que no es poden aprendre ni en família ni a l’escola: aprenen a conèixer-se". No els traguem aquest tresor.