Franco 'trending topic'

BarcelonaPierre Vilar deia als seus estudiants que "comprendre el passat significa aprendre a llegir un diari". Sembla una frase senzilla, però també és una advertència. Per fer-ho realitat caldrien dues condicions: consens històric sorgit de la memòria i diaris valents que escapin del dogmatisme i la trinxera. Avui, si llegim els diaris el que descobrim no és només el retorn persistent del franquisme, sinó la nostra incapacitat de mirar-lo de cara. Si els llegeixen alguns joves potser fins i tot hi trobaran una visió amable i distorsionada de la història amb total impunitat i desvergonyiment.

Cinquanta anys després de la mort de Francisco Franco, el dictador continua circulant pel debat públic amb una naturalitat sorprenent. No el vam enterrar mai del tot. De fet, el vam traslladar, el vam ressignificar, el vam convertir en debat parlamentari i finalment en producte viral. Avui, Franco apareix als mòbils dels joves convertit en mem, en caricatura, en un vell simpàtic que fa gràcia a TikTok. No és un error dels algoritmes; és un fracàs de la memòria i una manipulació política dels seus hereus.

Espanya comença a tenir banda sonora de campanya electoral i l’anunci de Pedro Sánchez de commemorar “cinquanta anys de llibertat” ha provocat el reflex pavlovià de la dreta espanyola. Feijóo diu que li fa mandra; Vox exhibeix indignació performativa i sense vergonya afirma que es pot parlar “bé o malament” del dictador com qui valora una sèrie. A Espanya circula una desconstrucció banal del feixisme que té conseqüències polítiques i és un luxe que només es permeten les democràcies que no han fet els deures i que acostumen a pagar-ho car.

Un dictador sanguinari i un país acomodat

La realitat de Franco desmunta el retrat amable d’un general gris. És cert que no era brillant, però sí persistent. No era carismàtic, però sí hàbil en l’ús combinat de la por i la propaganda. Governava amb tres idees simples —ordre, unitat, obediència— i una determinació extraordinària. I part de la societat, esgotada o terroritzada, va acceptar el seu relat, i part de les elits hi van trobar comoditat –també econòmica– i impunitat.

Una part de la cultura política espanyola encara està feta d’aquesta matèria –por al conflicte i alhora incapacitat per al diàleg, tolerància a la corrupció i fascinació pels homes forts–. Un llegat que no desapareix perquè ningú no l’ha volgut examinar amb prou profunditat.

Davant les dades, sorprendre’s és ingenu. Una franja significativa dels nois d’entre 18 i 25 anys no considera la democràcia un sistema millor que els altres i un 20% dels ciutadans valoren positivament la dictadura. El que cal no és escandalitzar-se, sinó preguntar-se què no hem explicat.

En vint anys, nou milions de persones han acabat la seva escolarització sense estudiar de manera rigorosa la Guerra Civil, el franquisme ni la Transició. Sense escoltar les víctimes. En un país on els arxius continuen parcialment tancats i on cap crim franquista ha estat jutjat, la història queda desplaçada per la caricatura. I la caricatura sempre afavoreix el poderós, no la víctima.

L’espai que l’escola no ocupa l’omplen les xarxes: un Franco desinfectat, reduït a un personatge simpàtic, és més fàcil de consumir que un Franco sanguinari. El passat, quan no es treballa, torna en forma de caricatura i de provocació.

L'art de manipular la memòria

El PP, hereu d’Aliança Popular, continua sense fer una condemna clara del franquisme. No és un detall; és una llosa. I la competència amb Vox ha empès el partit cap a un revisionisme que recorda massa altres latituds: ja sigui a França, Àustria, Holanda o Alemanya. L’estratègia és la mateixa: separar el dictador de les seves conseqüències, convertir-lo en una eina útil per a un relat d’ordre i identitat.

La Transició va ser un triomf polític construït sobre un pacte de silenci. La falta absoluta de depuració de les estructures de l’Estat ho explica tot: la judicatura impermeable, els arxius tancats, la impossibilitat d’investigar els crims del règim. Querelles per desaparicions, tortures i nadons robats arxivades. Ni una esquerda en el mur, i el trauma transformat en silenci a tantes famílies.

Si avui Franco torna, no és per ell. És per nosaltres. És perquè vam preferir la prudència a la veritat, el consens al conflicte, la convivència aparent a la justícia real. I perquè vam creure que el temps ho resol tot, quan el temps només podreix les ferides. 

És per això que la dreta pot violentar la memòria amb una lleugeresa inquietant i l’extrema dreta pot exhibir-la com un trofeu. És per això que alguns joves poden veure en Franco un personatge d’humor i no l’home responsable de milers d’afusellaments, tortures i fam.

Franco no torna. És que mai se n’ha anat del tot. Espanya no ha superat el franquisme perquè no l’ha afrontat. I mentre no ho faci, la democràcia serà vulnerable, fàcil de manipular, disposada sempre a creure’s la primera simplificació que li ofereixin.

La memòria no és un caprici ideològic; és una condició democràtica.

I és, sobretot, un deure amb les seves víctimes.