15/02/2021

El full que no es deixa girar

4 min
Disponible en:

Per saber si a determinada força política unes eleccions li han anat bé o malament és sempre imprescindible comparar els objectius que s’havia fixat amb els resultats assolits. I bé, ¿quins eren els objectius confessos i proclamats del PSC de Salvador Illa en els comicis d’abans-d’ahir? Desallotjar l’independentisme de les institucions autonòmiques i posar punt final al Procés.

Doncs, ni amb l’auxili d’uns jutges amatents que l’efecte Illa no es dissipés massa de pressa, ni amb el suport d’un CIS llançat amb armes i bagatges a alimentar-ne les expectatives de vot, ni amb la presència quotidiana de Pedro Sánchez en la campanya, ni amb el suport indissimulat d’El Periódico, El País i La Vanguardia, ni amb el victimisme impostat al voltant del –fals– cordó sanitari per aïllar el PSC (“Conjura independentista contra Illa”, titulava fulletonescament el diari de Prensa Ibérica), ni amb tots aquests ajuts no ha aconseguit el Partit dels Socialistes altra cosa que una victòria pírrica, de mínims, del tot insuficient per capgirar l’escenari polític català.

¿Significa això que l’operació Illa ha estat inútil, un bluf? Per descomptat que no. La ben escenificada irrupció de l’exministre de Sanitat ha servit per restablir, en l’hemisferi unionista del mapa electoral, allò que podríem anomenar l’ordre natural de les coses, aquell ordre subvertit el 2017 per circumstàncies extraordinàries. ¿Gràcies al poder taumatúrgic de l’exalcalde de la Roca del Vallès? Gràcies, més aviat, al fet que ara qui governa Espanya és el PSOE –el 2017 ho feia Rajoy, i el socialisme semblava condemnat a un llarg dejuni opositor– i a la previsible però espectacular punxada del globus taronja. Mentre que Ciutadans ha estat un partit holograma, un fenomen mediàtic i de xarxes sense veritable arrelament territorial, sense una estructura sòlida de regidors ni una bona capil·laritat dins del teixit social, el PSC –no cal pas descobrir-ho ara– és un partit de veritat, dels de tota la vida, construït de baix a dalt al llarg de més de quaranta anys i –tot i que afeblit per les escissions catalanistes– amb una capacitat de resiliència i de recuperació que Cs no pot ni somiar.

Per tant,  el candidat Illa ha restaurat, dins del camp soi-disant constitucionalista, una ferma hegemonia del PSC; ha recuperat bona part dels electors seduïts el 2017 per Inés Arrimadas i, com que molts d’altres s’han desvergonyit –ells, els “no nacionalistes”– votant Vox, això liquida Ciutadans com a competència dels socialistes. Els ultres d’Ignacio Garriga no ho poden ser mai; al contrari, resulten un espàrring còmode a força de ser caricaturesc que, per contrast, accentua el perfil d’esquerres del PSC. I, pel que fa al Partit Popular..., ¿què hem de dir del PP català, que s’ha quedat amb un sol diputat, l’heroic Alejandro Fernández, perquè els altres dos escons obtinguts pertanyen a les “independents” Lorena Roldán i Eva Parera, aquells dos fitxatges estel·lars que han mostrat, el 14-F, una tan formidable potència d’arrossegament electoral?

En tot cas, aquesta important reordenació del vot unionista no té capacitat per fer efectiva la gran promesa del candidat Illa, el tantes vegades repetit “girar full”; és a dir, la clausura del procés independentista i el retorn a un autonomisme de gestió amenitzat amb vagues promeses de millora del finançament i un sempre remot horitzó federal. A favor de girar aquest full, no hi ha cap majoria perceptible a les urnes. N’hi ha una –i esperem que sigui operativa– per governar la Generalitat combinant la fermesa en els principis sobiranistes amb el realisme i l’eficàcia en el dia a dia. Però una majoria política i social àmplia capaç de desbloquejar la política catalana, de fer entrar el Procés en una fase de resolució, d’encarrilar de manera democràtica l’exercici del dret a decidir, goso afirmar que una majoria així només és possible passant per damunt de la divisòria –ara per ara, infranquejable– entre independentistes i unionistes. I el problema és que el PSC –el qual, per genètica, semblava tenir-ne una certa capacitat– s’hi mostra absolutament refractari.

La campanya del presidenciable Illa, aquest hivern, s’ha dedicat de manera exclusiva a concentrar el vot unionista, sense formular cap proposta, sense fer cap gest que pogués interessar ni que fos a la facció més tèbia, més moderada, més pragmàtica de l’electorat favorable a la independència. “En mi gobierno no habrá independentistas”, “No formaré un gobierno con independentistas”, “No puedo gobernar con ERC”, ha anat repetint l’exministre a cada entrevista..., abans de declarar-se víctima d’un veto o d’un cordó sanitari! Des de diumenge passat a la nit, ell i el seu partit ja saben quins són els límits, quin és el sostre d’aquesta estratègia: 33 escons i un 23% dels votants, menys que Ciutadans tres anys enrere. Esclafar l’independentisme a les urnes segueix essent una quimera. Potser, doncs, més que girar full, allò que caldria és ampliar el full, i escriure-hi nous paràgrafs amb noves cal·ligrafies.

Joan B. Culla és historiador

stats