Per al funàmbul, avançar cinc minuts més caminant per la corda fluixa sense estimbar-se ja és una victòria. En la qüestió catalana, Pedro Sánchez és un funàmbul: no li importa arribar enlloc, li preocupa no caure. I ha plantejat l’entrevista amb el president Torra amb mentalitat de funàmbul: guanyar temps sense estimbar-se, reunir-s’hi perquè no fer-ho és un problema, però aigualir-ho al màxim perquè fer-ho també ho és. En la qüestió catalana el propòsit de Sánchez és guanyar temps. Si es guanya temps, pot arribar un miracle, i el problema català es pot fondre tot sol: els catalans es poden barallar, el PSC pot guanyar les eleccions, els independentistes es poden convertir al diguem-ne federalisme. I si no hi ha miracle, tot el temps que camini sense comprometre’s ni estimbar-se serà temps guanyat. La consigna és guanyar temps. Però, si no hi ha miracle, guanyar temps és fer-se trampes al solitari. Pots fer passar tothom amb raons fins a un cert punt. Però si no vols caure a la llarga, ni davant de l‘electorat ni de la història, el que has de fer no és sobreviure sinó solucionar el problema. Si l’únic objectiu és no caure, cada minut que passa és temps guanyat. Si l’objectiu és arreglar alguna cosa, cada minut que passa és temps perdut.