Garantim l'habitatge, reforcem la democràcia
Ningú pot dubtar que vivim temps excepcionals. Les darreres setmanes s’ha fet palesa la necessitat d’articular una política de defensa europea davant l’amenaça de Putin a les fronteres de l’est. Tant la presidenta de la Comissió Europea com caps d’estat i de govern dels grans països de la UE han manifestat la necessitat d’incrementar la despesa en defensa utilitzant tots els mecanismes a l’abast: des de l’emissió comuna de deute fins a la flexibilització de les regles fiscals.
Però l’amenaça de la Rússia de Putin, amplificada per l’allunyament i el menyspreu dels Estats Units de Trump, no és l’únic perill que afronta la Unió Europea. Les democràcies europees tenen al davant un altre adversari, aquest intern i no menys perillós: l’emergència social causada per la falta d’habitatge digne i assequible, principalment a les grans ciutats.
La crisi de l’habitatge planteja un desafiament doble. En primer lloc, repta directament la mateixa democràcia. Perquè la incapacitat de garantir el dret a l’habitatge pot arribar a posar en dubte la capacitat de les institucions democràtiques per satisfer les necessitats bàsiques de la ciutadania. No podem permetre que això passi, sobretot quan la dreta més extrema avança a Europa i arreu del món. Avui, garantir l’habitatge és defensar la democràcia.
La crisi de l’habitatge desafia també el projecte europeu i la seva promesa fundacional. La UE va néixer com un projecte de pau i ha crescut com un projecte de benestar. Avui en dia, aquest benestar exigeix garantir el dret a l’habitatge a tots els europeus. No fer-ho, no estar a l'altura que exigeix aquest moment greu, només beneficiarà els populismes autoritaris d’extrema dreta que ascendeixen amb força arreu.
Davant d’aquesta emergència, les ciutats europees ens hem unit per impulsar un canvi de les regles del joc a tots els nivells, des de l’administració local fins a la comunitària. Aquest és el missatge que vam traslladar 13 ciutats europees com París, Roma o Budapest, a instàncies de Barcelona, a les institucions comunitàries, en una recent jornada de treball a Brussel·les. També és el missatge que he compartit al Fòrum Anual del Banc Europeu d’Inversions, el principal òrgan financer de la UE.
Aquest canvi de les regles del joc ha de traduir-se en mesures concretes: hem proposat que la despesa pública en habitatge no computi en les regles del dèficit, igual que els estats ho han proposat per a la despesa en defensa. Això té sentit particularment en aquells països com el nostre on el percentatge de parc públic d’habitatge és molt inferior a la mitjana europea. La lògica és evident: si vivim temps excepcionals per a la defensa, també els vivim per a l’habitatge.
A Barcelona aquest canvi el concretem en dos principis: tractar l’habitatge com una infraestructura social, com el cinquè pilar de l’estat del benestar, i dotar-lo d’un caràcter universal, és a dir, assegurant que tot ciutadà i ciutadana tingui reconegut i plenament garantit el dret a un sostre digne i assequible. És per això que estem aplicant un seguit de mesures pioneres a Espanya, com el topall de preus al lloguer habitual, i reivindicant-ne d'altres, com limitar també els lloguers temporals. I alhora mesures pioneres al món, com l’extinció de totes les llicències de pisos turístics, programada a Barcelona per al 2028.
Per superar la crisi de l’habitatge calen noves solucions a tots els nivells: de Barcelona a Brussel·les, passant per Madrid. A Europa aquest ha de ser el mandat de l’habitatge, i les ciutats hem de ser protagonistes actives d’aquest canvi. Vivim temps excepcionals que requereixen mesures excepcionals. I no podem, no tenim dret a adormir-nos.