Garcia Lorca, assassinat (1936)

De Lluís Montanyà (Barcelona, 1903 - Ginebra, 1985) a Mirador (9-X-1936). Aquest article ennovava avui fa 85 anys a Catalunya de l’assassinat de García Lorca (Granada, 1898-1936). Quan encara no havia transcendit, María Luz Morales (la Corunya, 1898 - Barcelona, 1980) va publicar a La Vanguardia (22-IX-1936) una glosa sobre el poeta, ja transcrita aquí (30-IX-2016).

Frederic Garcia Lorca, un dels poetes més purs i autèntics de l’Andalusia nova, ha estat assassinat, sembla -per dissort amb massa versemblança- per les forces aliades de la incultura i la barbàrie. No són aquests moments, massa gràvids de preocupacions d’altre ordre, més concretes i més apremiants, en els quals l’emoció enterboleix la lucidesa del judici, els més adequats per intentar una valoració de la seva obra, que el fa, alhora que un dels exponents més valuosos del geni de la raça, un geni de categoria universal. La poesia de Garcia Lorca, pletòrica d’imatges i rica d’inspiració, ha estat sempre amarada d’un profund sentit humà. L’arabesc, el perfil de punyal andalús de la seva lírica, no desconeix, ni en els moments de major ingravidesa, l’emoció profunda i el sofriment creador del poeta, la tortura íntima dissimulada sota una aparença frívola i graciosa. Les espatlles de mel del poeta no ignoren el pes de les coses. El Romancero gitano, la seva obra més popular, és una sublimació del folklore andalús i l’expressió més viva de l’ànima del meridià ibèric. Hi ha en els poemes d’aquest llibre una emoció vital, tràgica i pregona, que l’informa i el sustenta. Les seves estrofes, trameses per tradició oral, corrien de boca en boca, molt abans que aquell recull de poemes fos publicat. I aquesta popularitat, en un poeta en certs aspectes difícil, és prou reveladora del contingut humà de la seva poesia. [...] Garcia Lorca estimava, o estima, Catalunya, amb tota la fogositat exuberant del seu caràcter obert i expansiu. Unit amb llaços d’estreta amistat amb el grup de L’Amic de les Arts primer i dels Amics de la Poesia darrerament, lluità amb els primers, amb l’heroisme inútil d’aquells anys enyorats, per la imposició d’una nova forma d’expressió artística i estrenyé els llaços de companyonia amb els darrers, influint per la compenetració i l’amistat entre els intel·lectuals ibèrics. Els escriptors catalans no podíem estar absents en aquests moments tràgics, en l’homenatge al poeta eminent i a l’home volenterós i cordial, el nostre deure és d’estar tots units en la lluita i en la condemnació de l’atemptat brutal que s’està perpetrant avui en les terres hispàniques contra la llibertat, contra l’esperit i contra les essències més pures de la cultura universal. A tu, Frederic, present o absent -present sempre-, la nostra amistat inesborrable o el nostre record viu i rancuniós.