Gaza i la fi de la història
La fi de la història és un terme que associem amb Fukuyama, tot i que es remunta a Hegel, que considerava que la fi de la història està continguda en cada moment de la història, sense que això signifiqui arribar a cap punt final. Per la seva banda, Fukuyama entenia la fi de la història com la de l'hegemonia de la democràcia liberal: caigut el Mur de Berlín i acabada la Guerra Freda, aquest pensador conservador no veia ja obstacles perquè el liberalisme i la democràcia s'assentessin com el full de ruta de l'economia i la política del planeta. Els països comunistes hi anirien evolucionant i la guerra tindria mala cabuda en un sistema basat en la llibertat de comerç, els drets civils, les llibertats ciutadanes i els valors de les societats dites del benestar. La memòria de l'Holocaust havia propiciat un nou ordre mundial, i havia de ser garantia del manteniment d'aquest ordre: havia d'actuar com un mandat ètic que bloquegés la pulsió de l'assassinat de masses. L'emblema de la capacitat de la humanitat per destruir-se a ella mateixa va ser, i és, la bomba atòmica d'Hiroshima.
Gaza es converteix ara en un nou emblema. Des de la seva creació, Israel s'ha erigit en l'estat que representa la democràcia liberal en una zona del planeta on no n'hi ha. A ulls d'Occident, Israel ha estat l'abanderat democràtic envoltat de dictadures teocràtiques que en desitjaven la destrucció; d'aquí, doncs, la força de la idea del dret d'Israel a defensar-se. L'Holocaust, en aquest context, servia d'antecedent històric que carregava de raons aquest argumentari. La tenebrosa trajectòria i les actuacions criminals de Hamàs, així com els dobles i triples papers jugats per Egipte, l'Iran o l'Aràbia Saudita, reforçaven el relat oficial i hegemònic sobre Israel que Occident ha assumit i sostingut durant més de setanta anys.
El relat ha saltat pels aires amb la guerra de neteja ètnica desfermada damunt Palestina pel govern de Netanyahu. És cert que al món cremen conflictes tant o més sanguinaris que aquest: Iemen, Sudan, Congo, Síria. Però a Gaza mor també la idea de la democràcia com a bé superior. Han assassinat prop de setanta mil persones, i a més han insultat, pervertint-los, el nom de la democràcia i també el de l'Holocaust, que en les seves mans s'han degradat i corromput, com tot allò que toquen la ultradreta i el fanatisme religiós. Han mostrat el llautó del victimisme, i l'obscena aquiescència de Trump, unida a la paràlisi impotent de la Unió Europea i les Nacions Unides, ha acabat d'esgotar la paciència de molts.
Els vaticinis de Fukuyama han quedat en evidència, i de Gaza cap al nord i al sud, de l'est a l'oest, vivim en un món infestat de guerres. N'hem de dir genocidi? Els membres de la Comissió d'Investigació Independent de l'ONU diuen que sí, i també diuen que els estats que no actuïn per aturar-lo podran haver d'afrontar conseqüències legals. Mentrestant, els qui deplorem la invasió de Gaza i la massacre perpetrada fins ara hauríem de ser també capaços de distingir el judaisme del sionisme i de l'actual govern d'Israel.