No era l’únic objectiu dels Estats Units (1989)
Peces històriques
De l’article de Carles Nadal (Barcelona, 1923 - 2010) publicat a La Vanguardia (9-V-1989). Traducció pròpia. Aquest hivern fa trenta-set anys que els Estats Units de Nord-Amèrica envaïen l’estat de Panamà. Va ser una més de les escomeses que han perpetrat des que el 1776 van separar-se amb violència del Regne Unit. Fins ara, però, els presidents cofois de la prepotència nord-americana dissimulaven, com en el cas de Panamà, els objectius espuris de les seves ingerències en altres països.
La invasió de Panamà comesa pels Estats Units el passat 20 de desembre [de 1989] ha estat contrària al dret internacional i, a més, ha estat molt mal executada: un nyap matusser que ja ha provocat reaccions negatives a Hispanoamèrica i en l’àmbit internacional, precisament quan la tònica és de pau i d’exclusió del recurs a la força i en uns dies en què Moscou ha estat prudent i respectuós davant dels esdeveniments interns dels seus aliats de l’Est [hi havia estat d’excepció a Romania]. ¿No hem entrat, potser, el 1989, en una nova era en què sembla que ha de prevaldre una nova mentalitat en la relació entre els Estats? Sobre això caldrà parlar molt, encara. Però sembla que el nyap va ser més intencionat que no pas fruit de la improvisació. El president Bush volia detenir el president Noriega, esclar. Però no tan sols això. Possiblement, ni tan sols era el principal objectiu: Noriega és només un home. Però el lloc on ell imposava arbitràriament la seva voluntat i la seva corrupció és un punt neuràlgic del tràfic marítim internacional, vital per a l’economia i els interessos polítics i estratègics dels Estats Units. Sota aquesta perspectiva, els escorcolls a fons de les ciutats panamenyes per les tropes nord-americanes i la instal·lació en el poder de l’elegit president Endara van molt més enllà d’allò que hauria permès la limitada i asèptica operació d’un escamot ben coordinat que hagués atrapat Noriega.
[...] És un convenciment prou generalitzat que ara que el món comunista està en procés de profunda transformació, quan s’obre el Mur de Berlín i el tirà Ceausescu ha pagat amb la vida les seves culpes, es podrà establir una interrelació entre allò que fins ara han estat dos blocs incomunicats i enfrontats a Europa. Els països més industrialitzats es trobaran davant un Tercer Món que truca a la porta. Hi ha hagut moments en els quals Occident ha viscut alertat per aquesta realitat. En concret, després de les últimes guerres colonialistes, com les d’Algèria i Vietnam, el terrorisme del Pròxim Orient, els conflictes àrabo-israelians, la fallida intervenció al Líban, les fatxenderies de Gaddafi, l’amenaça fonamentalista d’Iran, les guerres civils de Nicaragua i El Salvador.
[...] Pel comportament dels nord-americans al Panamà fa la impressió que a Washington pensen que és el moment oportú per arreglar a la seva manera allò que els destorba a Centreamèrica i la zona del Carib, allò que el president Reagan anomenava "el pati de darrere" de casa seva. Si és així, caldria lamentar-ho. Doncs ara, precisament, és el moment per establir unes altres normes de joc. Tot i que, només en deixar-ho escrit, ja apareix el dubte que això sigui una ingenuïtat. Sense circumscrivir-ho als Estats Units, no cal dir.
