Aquell taxista iranià
La majoria d’ambaixades davant del govern dels Estats Units estan situades a l’avinguda Massachusetts de Washington, sovint l’una al costat de l’altra, cosa que proporciona una lliçó continua de geografia i vexil·lologia –l'estudi de les banderes–. N’hi ha una que és com palauet d’estil oriental, inconfusible amb la seva cúpula lluent de mosaic de color blau turquesa. Va ser l’ambaixada de l’Iran fins al 1979, quan va caure la monarquia del xa i va ser substituïda per la teocràcia de l’aiatol·là Khomeini. Des d’aleshores, l’edifici està tancat i el departament d’Estat s’encarrega del seu manteniment.
Hi passava per davant molt sovint, anant cap a la feina, a vegades a bord d’un taxi conduït per un iranià que havia estat coronel de la policia del xa i que es va haver d’exiliar amb el canvi de règim. Era un home gran, de cabells blancs i posat derrotat, que quan arribàvem a l’altura del palauet es preguntava si mai el tornaria a veure obert. No ho deia en to de revenja, sinó que parlava desenganyat d’haver vist que la corrupció no entenia de règims, i amb l’amargura que la riquesa que generava el petroli no es transformés en benestar general per al seu país, que probablement mai més tornaria a trepitjar.
Aquests dies, la república islàmica iraniana està intentant apagar les revoltes amb un bany de sang als carrers. El president Trump està cridant a mantenir les protestes i promet ajuda per aconseguir un “MIGA” (“Fem gran l’Iran una altra vegada”). Per més que Trump representi la negació explícita del dret internacional, els iranians que estan sortint als carrers enarboren la bandera de la llibertat que hem vist al llarg de la història tantes vegades i en tants països, i només podem manifestar-los la nostra completa solidaritat.
