Gaza: ocupar per esborrar
La recent decisió del gabinet de seguretat israeliana d'ocupar formalment la Ciutat de Gaza marca un nou capítol del genocidi contra el poble palestí. No és un gir improvisat, sinó la formalització d'un pla traçat des de l'inici: destruir, matar de fam, ocupar, desarmar i, finalment, expulsar la població per fer realitat el projecte de l'anomenada "Gran Israel". El 1948, la justificació també va ser una guerra; l'objectiu real, la Nakba: un pla de neteja ètnica per garantir la majoria i supremacia jueva en el nou Estat d'Israel.
Després de 22 mesos de bombardejos i setge, l'objectiu immediat de l'ocupació és "netejar" l'escenari del crim. Abans que entrin combois d'ajuda i periodistes estrangers, Israel busca esborrar proves de crims de guerra: fosses comunes excavades amb buldòzers, cossos de víctimes de tortura ocultats, escenes d'execució eliminades, armes falses col·locades en hospitals per justificar atacs. No és una novetat: des del 1948, la demolició de pobles palestins, la construcció sobre les seves ruïnes i la manipulació d'arxius han servit per negar expulsions i massacres.
Controlar el territori és també controlar la narrativa. Israel veta l'accés lliure a la premsa internacional i només ha permès l’entrada a alguns investigadors sota escorta militar, amb materials subjectes a censura prèvia i la prohibició de parlar amb palestins. La documentació més incòmoda –la fam massiva, la destrucció total de barris, les matances– depèn així de periodistes palestins que treballen sabent que poden ser els següents de la llista. Almenys 242 han estat assassinats des d'octubre del 2023, entre els quals Anas al-Sharif, un dels rostres més reconeguts d'Al-Jazeera a Gaza, abatut juntament amb quatre companys davant d'un hospital. La seva mort va ser precedida d'acusacions infundades de pertànyer a Hamàs, que organitzacions de premsa van denunciar com una amenaça velada d'execució.
La repressió contra la premsa és part inseparable de l'ocupació: impedir que el món vegi Gaza tal com és i garantir que el relat final l'escriguin els perpetradors. Qui es negui a abandonar la seva llar podrà ser etiquetat com a “militant” per justificar el seu assassinat; els que sobrevisquin, confinats al sud, apareixeran com a migrants voluntaris. En poques dècades, la propaganda podrà presentar aquesta neteja ètnica com un capítol tancat, igual que avui s'oculten les petjades de la Nakba.
Davant d'aquest pla, la reacció internacional segueix atrapada en condemnes retòriques i gestos simbòlics. Alguns governs han limitat exportacions militars, però massa tard i sense trencar la seva complicitat estructural. Uns altres anuncien el reconeixement de l'estat de Palestina sense deixar clar de quina manera això portarà a la fi de la barbàrie a Gaza o la mateixa Cisjordània. L'ocupació de la Ciutat de Gaza no és només una maniobra militar: és un intent de tancar el genocidi sobre els seus propis termes, enterrant la veritat juntament amb les víctimes.
Creure els qui ho han denunciat des del primer dia, i actuar per impedir que la memòria de Gaza sigui esborrada, és una obligació política i moral. Perquè el que està en joc no és només la vida palestina avui, sinó també la possibilitat mateixa que el món conegui, demà, el que realment va ocórrer.