Gaza: veus des d’Israel
El juny del 2024 vaig publicar un article defensant la solució dels dos estats en el conflicte Israel-Palestina. Ha passat més d’un any i l’horror de Gaza continua. Retorno al tema. Des de dos angles: el moral i el polític.
Moral. El 6 d’agost del 1945 els EUA van llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima. L’efecte va ser una massacre gegantina de població civil, incloent-hi un segment la innocència del qual no es podia qüestionar per més recargolat que fos l’argumentari: els nens. Hiroshima no pot superar cap test de moralitat. És uns taca a la història dels EUA, que en el futur celebrarà Normandia però s’avergonyirà d'Hiroshima.
És el mateix pel que fa a Gaza. Amb l’agreujant que és ara i que passa davant dels nostres ulls. En el futur Israel celebrarà les operacions quirúrgiques de la guerra amb l'Iran, però s’avergonyirà de Gaza.
Política. Simplificant, a Israel hi tenim dues pulsions socials. Descric extrems. Una seria la messiànica o Kahanista. L’existència d’Israel no respondria a una dinàmica defensiva davant l’antisemitisme, els pogroms i l’Holocaust, que l'ONU va intentar encaixar el 1947 en les complexitats del mapa de l'Orient Mitjà. No, la terra d’Israel, del riu al mar, va ser atorgada per Déu al poble jueu. És el que avui justificaria la colonització de Cisjordània i l'ocupació de Gaza, demà l’annexió de Gaza i de Cisjordània, i demà passat l’impuls de processos migratoris justament descriptibles com de neteja ètnica. I al final, la construcció del Tercer Temple i la constitució d’Israel com un estat teocràtic.
El Kahanisme és encara minoritari, no cobreix ni de bon tros tot el sector conservador, religiós o dels colons, però la seva influència ha crescut desproporcionadament per dues raons. La primera és que la massacre de Hamàs el 7 d’octubre del 2023 ha desplaçat l'opinió pública d’Israel cap a la priorització de la seguretat. La intransigència del messianisme ressona amb aquest estat d’opinió. La segona és la polarització que ha portat el Likud –dirigit per Netanyahu– a articular una majoria exigua al Parlament que ha donat entrada al govern a dos partits a l’extrem messiànic.
Els governs Netanyahu han fet el que han pogut –com donar ales a Hamàs a Gaza– per desestabilitzar l'Autoritat Palestina i per fer impossible els dos estats. El seu govern ha cercat la seguretat per la força. És indubtable que Israel, per defensar-se, necessita força. Però, idealment, la necessita per no exercir-la i negociar. En comptes d’això, Netanyahu l’ha exercit tant i ha negociat tan poc que viu en la falsa il·lusió de l’autosuficiència defensiva. La seva política (no pas Israel) està perdent el suport d’Europa, dels demòcrates americans i potser d’un terç dels republicans. De fet, només compta amb Trump, persona de volatilitat notòria. Una situació ben perillosa per a Israel.
L’altra pulsió, que anomenaré secular, veu la perspectiva de dominació sobre una gran població palestina sense drets polítics com la desnaturalització de la seva democràcia. És el que va portar Sharon a abandonar Gaza el 2005, un experiment que hauria funcionat si no s’hagués facilitat la consolidació de Hamàs per sobre de l’Autoritat Palestina. Tampoc simpatitza amb la colonització (excepte per l’entorn de Jerusalem) i acabaria acceptant un compromís amb intercanvi de territoris, en la línia de Camp David.
No tot està perdut. El 2026 hi haurà eleccions. Un govern nou de base secular ajudaria a endegar una interlocució constructiva d’Israel amb el món i el seu entorn geopolític. Res anirà ràpid, però és la direcció que pot concloure en dos estats amb mútues garanties de seguretat.
L’espai secular s’està movent i s'està posicionant amb fermesa en el tema de Gaza. Limitant-me al món de l’acadèmia, que és el meu, tradueixo (de l'anglès) una declaració –recentment publicada a Haaretz, el mitjà més compromès amb el secularisme– de 346 acadèmics, un bon nombre dels quals molt distingits:
“Nosaltres, ciutadans d’Israel afiliats amb institucions acadèmiques a l’Estat d’Israel, compartim com a ciutadans la responsabilitat per les horroroses accions dutes a terme en el nostre nom a la Franja de Gaza, particularment el menyspreu per la vida humana, la política de la fam i la destrucció de les ciutats de Gaza.
Fem una crida a tots els implicats en l'aplicació d'aquesta política a no cooperar-hi.
És la nostra obligació humana!”
Aquestes veus són l’esperança per a un redreçament. Hem d’ajudar-les, però ho hem de fer bé. Per exemple, els boicots a les universitats d’Israel les debilita. De fet, animen els acadèmics israelians a emigrar. Són un gran favor a Netanyahu i als messiànics. Ens ho agrairan: com Trump, tenen les universitats com a enemic principal.