Generació llogatera
Un bon llibre sobre habitatge és del de Javier Gil, Generación inquilina, publicat per Capitán Swing. Ho és perquè està escrit amb llenguatge planer i aterra alguns dels pronòstics que havien fet Saskia Sassen i Richard Sennett al cas de l’Espanya postbombolla. L’autor explica que les contradiccions en matèria d’habitatge del món occidental comencen amb les polítiques neoliberals de despossessió de la classe treballadora, amb una bateria de decisions que van afavorir l’especulació rampant i la preferència per l’acumulació de patrimoni, que va capgirar la tendència de lloguers estables cap a compres d’habitatge per invertir. Ho connecta amb les conegudes tesis de Thomas Piketty: quan l’habitatge és un bé d’inversió esdevé inaccessible per a la majoria i els ingressos patrimonials creixen per sobre de les rendes del treball.
Però, a més, Gil quantifica la magnitud de la tragèdia a Espanya: després del 2007, els fons d’inversió com Blackstone, Lone Star, Oaktree, Deutsche Bank, Goldman Sachs o Cerberus van comprar centenars de milers d’habitatges dels bancs espanyols. Només Blackstone, Cerberus i Lone Star van adquirir 450.000 habitatges a Espanya en poques operacions. El gegant Blackstone ha comprat grans volums de pisos a Espanya, mentre que a la resta del món té actius més diversificats. Això mereix un estudi, perquè, simultàniament, s’han perdut moltes promotores locals.
Paral·lelament, l’Estat va destinar 72.000 milions al rescat dels bancs, i 51.000 milions per a la creació de la Sareb. Gil fa una pregunta important: què hauria passat si la mobilització més gran de fons públics de la història s’hagués destinat a comprar els habitatges obtinguts pels desnonaments?
La pregunta de Gil em porta a insistir que potser vint anys després ja no és possible comprar els pisos que custodien els fons, però sí que som a temps de comprar els terrenys. Molts sectors pendents d’urbanització van quedar aturats per l’esclat de la bombolla immobiliària i estan en concurs de creditors. Adquirir aquests terrenys per ampliar el patrimoni de sòl públic evitaria haver d’anar a densitats excessives. Es tracta d’invertir el cicle especulatiu i adquirir terrenys que bancs i fons oportunistes tenen oblidats per fer un parc de lloguer que es pugui sostenir amb els ingressos dels lloguers públics. És important llegir, explicar i parlar d’aquest llibre perquè quan fem pressupostos participatius o quan els grups facin el projecte de pressupostos ens preguntem quin és el cost de no actuar des de la iniciativa pública.
El llibre també descriu els processos d’usura produïts pel lloguer d’habitacions (com pot ser que una habitació valgui 600 euros al mes i que sigui legal?), la concentració de riquesa en determinades societats inversores i el paper de les herències en les desigualtats.
Pel que fa a la construcció, comparteixo plenament el diagnòstic: entre 2000 i 2006 es van construir sis milions d’habitatges a Espanya, un 20% del parc total, i això no va servir per generar un parc d’habitatges més estable. Al centre de les ciutats, els bons habitatges se’ls queda qui pot pagar més, i molts els compren com a inversió o per anar-hi només uns dies. Als centres de ciutat que no es transformen costa molt fer lloc per promoure habitatge protegit, i Barcelona ho té difícil per crear habitatge assequible a Gràcia, l’Eixample, Sarrià o les Corts com ho va fer a Ciutat Vella fa trenta anys. El que Gil defensa és que cal construir cases fora de la lògica de mercat; per exemple, en règim cooperatiu, que permet que els habitatges siguin de les cooperatives i no de les persones a títol individual.
Jo hi afegiria que la mateixa funció la poden fer els promotors socials que no operin amb lucre, i les promotores públiques, que s’entén que si estan ben gestionades no generen marges però tampoc pèrdues. Aquests operadors s’han de dedicar a proveir lloguer social, amb contractes estables però que permetin que, quan la gent prosperi, els pisos s’adjudiquin a altres famílies. Per tant, en lloc de construir indiscriminadament, el que ara cal és impulsar la construcció d’habitatge protegit. I aquí, la col·laboració entre ajuntaments i entitats és fonamental, perquè els operadors que treballen sense lucre no disposen de coixí per fer front a retards o imprevistos.
A la llum d’aquest llibre, es fa més inexplicable encara que, l'any 2013, la Comunitat de Madrid vengués 1.860 pisos protegits al fons Blackstone, o que del 2010 al 2020 la Generalitat de Catalunya estigués més ocupada amb el Hard Rock i la venda de sòl a Amazon al Prat de Llobregat que no pas adquirint pisos a bancs, exercint el tanteig i retracte o promocionant pisos de lloguer amb els diners que tenia dipositats en concepte de fiances. Per als que som de la generació de Javier Gil, de la generació llogatera, aquest llibre fa pensar en com és d’important actualitzar les prioritats en matèria d’habitatge dels partits polítics de sempre.