Pedro Sánchez ha decidit recordar-nos que el general Franco va morir fa 50 anys. Ho ha fet, de forma solemne, per celebrar la democràcia i les “cinc dècades de llibertat”. Ja sabem que les commemoracions històriques són sempre una arma política i que, quan surten de l’àmbit historiogràfic, s’analitzen de forma presentista. És normal i, si es fa amb mesura, fins i tot saludable. Ara bé: en general, els governants acostumen a ser respectuosos amb el calendari. Falten 10 mesos perquè es compleixi l’efemèride. I a més, el 20-N no va ser precisament una proesa col·lectiva, no va tenir l’èpica d’un 2 de maig madrileny o d’un 11 de setembre barceloní. Va ser la mort d’un avi al llit, un fet natural –el hecho biológico, com se’n deia aleshores– que demostra que la dictadura franquista era un règim fortament instal·lat i que a Espanya hi havia més franquistes passius que no pas opositors actius al règim, encara que ara tothom digui que aquell dia va brindar amb xampany. El cinquantenari de la mort de Franco hauria de ser recordat sobretot pels franquistes, perquè va ser un èxit personal del dictador, acomiadat, a més, amb tots els honors i mostres massives de dol.
Si el govern espanyol vol celebrar la democràcia, hauria de tenir una mica de paciència. El 1975 Espanya no era un país democràtic ni en la closca ni en el rovell, amb la notable excepció de Catalunya i el País Basc. Després de la mort de Franco, ens vam menjar amb patates el seu successor nomenat a dit, Joan Carles I, i abans que arribés la democràcia plena va caldre desmuntar el règim franquista peça a peça, des de dins, sense estridències i sense passar comptes, gràcies a la tutela dels militars i els jutges. Les primeres eleccions van ser el 1977, i no van ser del tot democràtiques, perquè alguns partits encara no eren legals (com ERC) i perquè 40 senadors eren designats directament pel rei. Després es va aprovar la Constitució del 1978, que com tothom sap continua vigent malgrat que la major part dels que la van votar ja no hi són. Per tant, una commemoració comme il faut de la Transició cap a la democràcia espanyola, si és que s’ha de celebrar, hauria d’esperar encara dos o tres anys.
El problema és que el calendari històric no s’ajusta a l’agenda de Pedro Sánchez, que és un presentista radical, i amb raó, perquè la seva inestable majoria li impedeix fer plans a llarg termini. I ara li va de perles treure la figura de Franco, que és el seu comodí (ja l’ha tret uns quants cops) per incomodar el PP i alinear-lo amb Vox, mentre el PSOE es presenta, un cop més, com el dic de contenció contra l’auge renovat de l’extrema dreta. El problema –per a ells– és que aquest cop també ha incomodat el rei Felip, a qui no fa especial il·lusió recordar el pecat original de la dinastia que encarna.
Preparem-nos, perquè els anys que venen estan farcits de cinquantenaris (coronació de Joan Carles I, nomenament d’Adolfo Suárez, amnistia, eleccions, Constitució, ajuntaments democràtics). I a Catalunya, amb un govern tan tarradellista com tenim, no ens escaparem de rememorar la tornada del president exiliat (em refereixo a Tarradellas, esclar). Almenys serà una ocasió per recordar que l’autogovern català és anterior a la Constitució espanyola.
Aquest 2025, però, ens menjarem un centenar d’actes en què l'única notícia serà si el PP hi va o no hi va, perquè el fet que es recorda ja ens el sabem: el general Franco is still dead (continua mort). Ho va dir durant moltes setmanes el gran Chevy Chase a l’informatiu satíric del Saturday night live, l’emblemàtic xou televisiu que enguany celebra –no ho diríeu mai– 50 anys d’existència. Heus aquí una efemèride de debò.
