Germà Trump
El 1939, l’escriptor alemany Thomas Mann va publicar el seu assaig Germà Hitler, en què rebutjava el mite reconfortant que presentava Adolf Hitler com un monstre sobrehumà. En comptes d’això, Mann mostrava Hitler com un home fracassat, mediocre i mandrós, el poder destructiu del qual provenia precisament de la seva ordinariesa. Tot i ser incapaç de mantenir sostingudament un treball i estar aclaparat per les exigències de la vida quotidiana, Hitler posseïa una habilitat extraordinària: la capacitat d’encisar i mobilitzar les masses.
Així doncs, com va poder algú tan poc destacable conquerir una societat tan educada i sofisticada com l’alemanya? La resposta de Mann era que la democràcia no és mai purament racional. Sota les seves institucions hi ha una capa més primitiva, que recompensa aquells que saben captar l’atenció dels votants i dirigir les seves emocions, sovint en detriment de la complexitat i el contingut.
Mentre el president dels Estats Units, Donald Trump, continua afirmant el seu domini sobre el discurs polític al seu país i en bona part del món, l’assaig de Mann –juntament amb La muntanya màgica, la seva obra mestra d’entreguerres– ofereix lliçons valuoses. La intuïció central de Mann és que figures com Hitler no triomfen perquè siguin excepcionals, sinó perquè activen disposicions que ja existeixen dins les societats democràtiques. En aquest sentit, Trump és el producte d’una preferència compartida cap a l’espectacle barat i un desig de pertinença que massa sovint s’imposa al pensament crític.
Diversos dels mecanismes que Mann identificava com a responsables de l’ascens de Hitler continuen sent dolorosament rellevants avui. Per començar, les mentides i les ficcions no han de contenir cap nucli de veritat; només han de propagar-se amb rapidesa i apel·lar als sentiments més que no pas a la raó.
En l’era Trump, la pregunta clau no és “Què va passar realment”, sinó “Quina versió dels fets és amplificada amb més agressivitat a través de les xarxes socials”. Considerem, per exemple, el tiroteig mortal d’Alex Pretti, infermer de cures intensives de 37 anys i ciutadà nord-americà, a mans d’agents de la Patrulla Fronterera a Minneapolis. En les hores immediatament posteriors, alts càrrecs de l’administració, inclosa la secretària de Seguretat Nacional, Kristi Noem, van afirmar que Pretti havia atacat els agents i el van qualificar de “terrorista domèstic”. Aquestes afirmacions es van difondre ràpidament i van continuar circulant fins i tot després que la publicació d’enregistraments de vídeo i de testimonis presencials les contradiguessin.
Un altre mecanisme que Mann descrivia és la transformació de greuges personals en qüestions d’honor nacional. Les amenaces de Trump d’apoderar-se de Groenlàndia per la força en constitueixen un exemple revelador. Segons la seva carta al primer ministre noruec, Jonas Gahr Støre, una part de la motivació provenia del seu ressentiment per no haver rebut el premi Nobel de la pau.
Mann sostenia que l’èxit dels demagogs depèn menys de la seva brillantor estratègica que de circumstàncies favorables i, sobretot, de la manca de resistència. En negar-se a mitificar Hitler com un geni polític, mostrava com les institucions –i les persones que en formen part– cedeixen gradualment, menystenint la intimidació com si fos simple retòrica fins que aquesta es consolida com a pràctica normal.
En Mann no s’hi troba cap consol, perquè no n’ofereix cap. Va anomenar Hitler “germà” per subratllar que la demagògia feixista es recolza en impulsos que existeixen dins de tots nosaltres. Trobem idees semblants a El cor de les tenebres, de Joseph Conrad, i Twin Peaks, de David Lynch: la foscor és externa i, alhora, allò que ens mira quan ens mirem al mirall. Vist des d’aquest prisma, Trump funciona com una mena de vàlvula d’escapament, que alleugereix la pressió d’aparentar virtut i permet als seus partidaris aplaudir la força bruta, la dominació i la venjança.
Però Mann no afirmava que tots els humans siguin malvats. Més aviat insistia que figures com Hitler arriben al poder quan aquests impulsos foscos són alimentats i recompensats de manera reiterada. L’espectacle només funciona si nosaltres hi aportem l’energia.
El plaer de l’abandonament moral i l’efecte embriagador de la brutalitat poden acabar en fosses comunes. La meva pròpia ciutat, Gdansk, sap massa bé què passa quan es permet que el populisme governi fins al final. Quan l’historiador Timothy Snyder va descriure aquesta regió com les “Terres de Sang” no recorria a cap metàfora, sinó que enunciava un fet històric. Va ser aquí, a Westerplatte, on es van disparar els primers trets de la Segona Guerra Mundial el setembre de 1939.
Tanmateix, Gdansk no és només un símbol de catàstrofe: també és el bressol del moviment Solidaritat de Lech Walesa, que va tenir un paper decisiu en l’ensorrament del comunisme a Europa.
Aquesta història de resistència de base pot ressonar entre els habitants de Minneapolis. Davant la seva resposta organitzada a la violència encapçalada per l’ICE –disfressada d’aplicació federal de la llei d’immigració–, Minneapolis podria esdevenir per als Estats Units allò que Gdansk va ser per a Polònia i l’Europa Central, demostrant com l’activisme cívic pot resistir la normalització de la brutalitat oficial.
Certament, la lluita contra els impulsos foscos que alimenten el trumpisme no s’acaba mai. A La muntanya màgica, la batalla per l’ànima del jove i ingenu protagonista Hans Castorp es lliura entre dos mentors rivals: Lodovico Settembrini, que representa la democràcia i el poder emancipador de la raó i la ciència, i Leo Naphta, la retòrica revolucionària del qual amaga una lògica reaccionària que abraça el terror, la violència i la guerra.
Aquesta mateixa lluita per l’ànima del món s’està desenvolupant ara en molts indrets, des d’Ucraïna fins als carrers de les principals ciutats nord-americanes. El seu desenllaç no està predeterminat. Tot i que la humanitat arrossega una herència fosca, també té una capacitat innata per aprendre i canviar. Però perquè això sigui possible, primer hem de fer el que Mann ens demanava: reconèixer la nostra parentela amb aquells que sucumbeixen a la temptació autoritària i acceptar que estem fets del mateix material. Només aquesta consciència moral pot impedir que la demagògia i la repressió que van definir el segle XX tornin a imposar-se.
Copyright Project Syndicate